JOSEP PLA ens passeja en góndola pels canals VENECIANS
S’esqueia, a Venècia, trobar-hi un gondoler de luxe. Les sensibles Cartes d’Itàlia de Josep Pla podien ser una de les millors opcions en aquest sentit. Com que havíem fet per llegir-les a propòsit de la Toscana -decisió sàvia-, per a la continuació del viatge també ens servirien d’allò més.
En les estones que el senyor Pla ens deixava lliures, vam admirar alguns dels més famosos palaus distribuïts pel Canal Grande: Ca’ d’Oro, Ca’ Foscari, Ca’ Rezzonico, Palazzo Grassi… En un intent d’anar més enllà del clàssic l’entorn de la Piazza San Marco, vam recórrer -a l’oest de l’illa central, Castello-, l’interessant sector del Dorsoduro. Vam admirar -des de l’exterior- el mític teatre de La Fenice. I vam visitar Murano, Burano -l’illa, d’entre les petites de la llacuna veneciana, que més ens va agradar- i Torcello. La Giudecca, San Giorgio Maggiore i el Lido quedaran per a una altra ocasió…
“La góndola camina. Passa a fregar els fonaments de pedra rosegats pel corc aquós. El canal és solitari. Es travessa la mitja lluna d’ombra d’un pont. La llum moribunda toca el color de carn setinada d’una casa. Més enllà hi ha una paret llarga i nua que vacil·la dins de la veu. Passa un fanal de paper de colors i deixa a l’aigua una pols verda i porpra que es va morint lentament”.
L’ambient de les góndoles i dels gondolers no té parió, però nosaltres -insisteixo- m’havíem triat un de primera:
“Sorprenent Venècia! De quin estil és la façana del Duomo? De quin estil és el Palau Ducal? En quin estil s’hauria d’encabir la plaça de Sant Marc? Per altra part, dels palaus del Canal Grande, no n’hi ha cap d’igual. Tot això produeix un efecte estrany: la sensació de trobar-vos en una ciutat que no s’assembla a cap altra, que és diferent de totes les altres”.
Però ja sabem que a l’escriptor de l’Empordanet no li mancava mai un sentit de la realitat ben característic:
“Els palaus són decrèpits. En general, tota la ciutat -vista amb un cert detall- té un punt de decrèpit. (…). Però Venècia és una ciutat a la qual la decrepitud va bé. Un punt d’escrostonament i de vellesa sembla estar profundament lligat amb la seva prodigiosa, única personalitat -sobretot amb el color que té, tan aquilotat. Aquesta decrepitud és potser una garantia. Una Venècia nova, pintada de fresc, lluent, hauria estat ja envaïda per la burgesia de gust americà. Venècia els agrada molt, però la seva decrepitud no l’acaben de digerir. És perfectament explicable”.
Pla va fer-nos còmplices de les seves incisives impressions italianes ja fa unes quantes dècades. Cal suposar que el negoci de les tendes de màscares -a partir del fascinant Carnaval– no estaria tan desenvolupat com ara. En els dos dies i mig que vam recórrer Venècia -plena, ja se sap, com un ou- en vam veure moltes, però em quedo singularment amb una que teníem a tocar de l’hotel -i amb l’obrador a l’altra banda del petit canal: Ca’ del Sol [www.cadelsolmaschere.com]. La casa del sol, sí… Quan visiteu la humida ciutat, aneu-hi -és força a prop de San Marco- i gaudiu-ne, també de la preciosa música que no para de delectar-nos els sentits.
Veig que fas unes vacances italianes magnífiques i ben acompanyat