A la brasa i al caliu

El llibre dedicat a la vida i la trajectòria de Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1881 – Lausana, 1963) és un volum que faltava dins la bibliografia catalana recent. Si més no, l’estàvem esperant -i sabíem que era al forn– les diverses persones que ens hem interessat, en algun moment, pel singular personatge. Un dels referents de la cultura catalana del segle XX que, durant molts anys, projectà tot el seu saber i influència estètica i intel·lectual des de diversos països, Espanya inclosa.

Però Josep Pijoan, la vida errant d’un català universal ja fa uns quants mesos que és a l’abast.  En són autors el cardiòleg Pol Pijoan, nebot nét, i Pere Maragall, professor de llengua i literatura, nét de poeta i germà d’alcalde i president. Amb alguns annexos, entre els quals els impagables Apunts biogràfics a cura de Jordi Maragall i Noble, fill d’un dels nostres poetes mítics i gran amic i mentor del jove Pijoan.

Precisament, l’aparició, el 1992, del valuós i molt ben documentat Joan Maragall i Josep Pijoan: Edició i estudi de l’epistolari, de l’amiga Anna Maria Blasco, va ser l’inici del meu interès per un referent al qual l’adjectiu singular –sovint un pèl tòpic- li escau del tot. I és que parlem d’un personatge que, des de ben jove, ocupà un lloc central dins del sistema cultural català dels primers anys del segle anterior. En una època fundacional…

Em refereixo a un Pijoan que va tenir un paper clau en el salvament de les pintures murals romàniques del nostre Pirineu, que es troben en els orìgens del MNAC; que va ser un dels fundadors -i primer secretari- de l’IEC com a home de confiança de Prat de la Riba,  o que, entre altres coses, de la mà de la nostra acadèmia nacional ja passà a Roma per a dirigir-hi l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos.

La seva personalitat es manifestaria igualment en fugir del país en companyia de la formosa Teresa Mestre, una dama casada -l’afer, avui dia, no seria ni cap escàndol ni massa notícia- i també una de les muses del Noucentisme. La qual cosa li comportà de retop no pas una enemistat qualsevol, sinó la d’algú tan influent com Josep Puig i Cadafalch.

A partir d’aquí, l’exili al Canadà, els EUA i Suïssa, amb freqüents estades a Madrid i visites esparses a Catalunya, foren sobretot els escenaris vitals i acadèmics -com a professor a prestigioses universitats- de la seva singladura i, sobretot, del compromís cultural d’aquest insòlit, gairebé renaixentista, tot terreny de les Humanitats.

Un compromís expressat -a més de la qualitat d’una breu producció poètica- amb l’elaboració d’obres miscel·lànies com la molt reeditada Historia del Arte (1914), l’atractiva Historia del Mundo (1926) o la monumental Summa Artis , en diversos volums a partir del 1931.

Català, universal i, doncs, cosmopolita, tal com recollia Josep Pla en la biografia que li dedicà el 1968. Fins i tot, juntament amb la seva esposa, professà espiritualment dins la comunitat religiosa dels quàquers. Poques personalitats trobaríem, doncs, tan completes com Pijoan des de diversos punts de vista. Però les peces no sempre s’articularien bé, i la seva fou durant anys una relació d’amor i odi envers Catalunya, tal i com Jordi Maragall assenyala amb precisió en el seu afinat assaig interpretatiu.

Enyorat de la terra però també distant, sempre amb el desig que els seus li donessin el reconeixement que creia merescut. Tot i  que ell mateix -singularment, en la controvertida trobada del novembre de 1928 a can Plandiura– oferís algun motiu per al rebuig. Injust, ben segur…

I també paradoxal per a un home de paradoxes. Entre l’acció persistent i la contemplació continuada; entre el Noucentisme de la seva dedicació inicial i el Modernisme que més aviat s’esqueia al seu tarannà. Fins i tot entre la Catalunya de naixença i l’Espanya d’una certa vocació, això sí, la vinculada a la tan influent Institución Libre de Enseñanza…

Tot això i més ho trobareu a l’interessant llibre publicat per Galerada http://www.galerada.cat/. Un volum que inclou una extensa bibliografia de i sobre l’autor, dins la qual m’honora que hi aparegui un article meu publicat a l’Avui el 1993, Les resurreccions de Josep Pijoan.

Tal com diu el saberut  D. Sam Abrams en una ressenya que paga la pena de llegir http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/906744-josep-pijoan-lexiliat-recalcitrant.html, aquesta aportació és només una primera fita de totes les que hauran de venir -i amb l’ineludible treball de camp a banda i banda de l’Atlàntic– sobre una de les personalitats culturals més atractives sorgides, modernament, de l’ambient català.