A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JOSEP FAULÍ, certerament, ens mira DE BIAIX

General

Josep Faulí, mestre de periodistes desaparegut ara farà un any, ens llega un llibre pòstum, Catalans de biaix, que componen 210 semblances de compatriotes d’abans i ara. És un volum en el qual, com ja s’adverteix a la coberta, “ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són: simplement hi ha els que hi ha”. Tal com diu en la presentació Josep M. Cadena, també reconegut periodista i amic de l’autor, es tracta de retrats breus que composen “una obra pròpia, intensament sincera i sense caure en imitacions”.  

Va ser especialment oportú que el darrer dels nostres sopars el féssim dimecres passat precisament després de l’acte de presentació de Catalans de biaix a càrrec del president Jordi Pujol i de Josep Maria Cadena al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi érem la Pilar, la Lali, la Carme, el Salvador, el Tomàs, el Josep Maria -l’altre Josep M. no va poder venir-, l’Enric -aquest, per poca estona- i jo mateix. O sigui, una part significativa de les persones que havíem treballat sota les ordres de Josep Faulí i Olivella al Servei de Premsa de la Presidència de la Generalitat durant els primers anys 80. El quefe havia presidit informalment diversos d’aquests sopars, tan agradables, fins que l’any passat per aquesta època ja no va poder, malauradament, assistir-hi.

És evident que valia la pena que la família -al capdavant de la qual hi ha quedat la fermesa i el coratge de la Maria Rosa- es decidís a impulsar la publicació d’aquest llibre de l’Editorial Mediterrània, els originals del qual es van trobar a la segona residència de Vallirana. Són un gran nombre de breus i certeres semblances escrites bàsicament fins al 1999, tot i que n’hi ha d’incorporades d’aquell any al 2005. Són, a través d’alguns dels seus millors artífexs -molts encara vivents, però també n’hi ha que ja fa molts anys que van desaparèixer-, rastres de vida individuals de la personalitat col·lectiva d’un poble. 

Tal com diu Cadena en la presentació de l’obra, l’autor “no era pas persona esbiaixada. Ben al contrari. Mai no parlava ni mirava de biaix, sinó que anava dret, ràpid i tallant al moll de les qüestions”. Precisament, com que les semblances del llibre s’estructuren sempre en quatre paràgrafs, tractaré d’anar al moll de la persona i, doncs, fer una mica el mateix en relació a Faulí:

Pocs periodistes catalans com ell podien estar vocacionalment cridats a l’aventura de dirigir -arriscant força- els primers anys del diari Avui -i encara duria el timó de la nau en una segona etapa. Setze anys d’una dilatada experiència al Diario de Barcelona -i prèviament a El Correo Catalán- havien estat una pista de proves més que vàlida, però calia fer del tot concordants periodisme i patriotisme, professió i sentit de país.

El 1966 havia estat un dels fundadors d’aquell estratègic Grup Democràtic de Periodistes, també molt bona experiència prèvia per tal d’esdevenir, amb els anys, cap de premsa de la Presidència de la Generalitat tant amb Tarradellas com amb Pujol. I és que el seu catalanisme, amarat de nacionalisme -gradacions diferenciades, però no incompatibles, d’adhesió a la causa nacional- ha estat amb nitidesa de tendència convergent, però més aviat tan transversal com poc sectari. 

Crític literari de permanent vocació de servei al lector, docent a la Pompeu Fabra del qual encara se n’hagués pogut treure més suc acadèmic -en el bon sentit-, home proverbialment ben informat, professional amb una integritat guanyada a pols, ciutadà compromès i amb sentit del deure però ponderat sempre. Treballador, tossut, eficaç i poc retòric, amb ganes d’anar per feina. Com diu Cadena, “actuava d’acord amb la dita camboniana del sigui breu i escrivia ras i curt”.

No parava, en tot cas. Va saber difondre, a través dels seus llibres, Georges Simenon i el seu inspector Maigret o la vida de Joan Prim. Ens va il·lustrar sobre els Jocs Florals, la Nit de Santa Llúcia, els episodis significatius de la resistència cultural o els nostres herois i heroïnes de ficció. Ens va fer conèixer més de prop l’Òmnium o la primera Convergència. Era un observador permanent de les vicissituds de la premsa catalana, en una part important les seves pròpies… Era tots aquests i altres trossos del mirall però, sobretot, l’esperonava la fidelitat al mirall, a la pàtria amb horitzons però també sovint pobra, bruta, trista i dissortada -per dir-ho a l’espriuana  manera-  en què s’emmirallà constantment.

Quan l’any 2002, en ocasió del seu setantè aniversari, vaig entrevistar-lo per a El Temps, Josep Faulí reflexionava sobre el país -tal i com acostumava a fer en tants i tants articles- i em deia que “el que guanyem avui no ho podem perdre demà”. Són paraules que conserven tota l’actualitat, i sobretot ara que sembla que s’accentua entre nosaltres l’impuls sobiranista. Faulí no haurà estat a temps de formar part d’una Catalunya lliure -si és que això arriba algun dia-, però se sentí personalment lliure en un país sotmès… que, amb gent del seu tremp, esdevé menys mesell, no tan esclau.

  1. Tenir un cap que et fa créixer és un privilegi…Amem si entre tots servem el seu desig de no perdre  avui el que altres van guanyar ahir i de continuar pel llit natural del nostre riu.

  2. Bentrobat Joan,
    Les generacions passen i, més enllà de sentir-nos orfes, hem de saber prendre el relleu. Jo recordo el nom d’en Josep Faulí de sentir-lo anomenar a mon pare, qui també era de la seva generació, i qui també ens va deixar ara fa just un any, un ex-militant del FNC que crec que coneixes bé. Però no hem de parlar pas de necrològiques.
    Discrepo -educadament- de la vocació independentista de Convergència -ni ara ni mai-. Als convergents els percebo com uns individus altament nocius per a la sobirania, i confesso que els tinc un poc respecte visceral. De fet, no em semblen res més que simples executius d’una classe social que de sempre ha estat covarda i mesquina. Com Cambó. Hereus d’una Catalunya que ja en Pitarra i en Russinyol van ridiculitzar i van posar al lloc que els pertocava. Hereus que deixen mediocres sub-hereus, com l’Oriolet (a qui Déu dongui molts fracassos i molts Montilles).
    Però tot i així revisaré la meva visió d’en J.Faulí si dius que fou un home lliure.

  3. Joan: Encara que tard, coincideixo en tot el que escrius sobre l’estimat Josep Faulí. Un veritable patriota, un gran periodista, un mestre, un pragmàtic mai  servil, un gran crític, un notari dels fets cabdals de la cultura en els darrers decennis que, amb els seus escrits i publicacions quedaran com a font insustituïblñe per a la història de la cultura catalana contemporània. La Lali ho ha dit molt bé, ella que el coneixia com pocs i que el va comprendre també com pocs. Tan de bo sortissin més "Faulís"!

  4. És cert tot el que dius d’en Josep. El que és gratificant és que ho hagis escrit perquè així no deixes apagar la flama que ell va encendre. En aquesta flama no hi valen defallences, ens cal enarborar-la i continuar perquè després altres prenguin el relleu.

    El record del mestre Lali i les ganes de saber ens calen perquè la sapiguem transmetre. El saber après sempre és necessari per avançar més i més.

    Sí Lluís, va ser un home lliure i per això va passar fortes sotregades que va saber vorejar per anar endavant amb força i salvar els entrebancs.

    Ricard saps encertar els mots, gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.