A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JOSEP BENET, un gegant (malgrat alguna deriva “unitària”)

General

Amb Josep Benet i Morell acabem de perdre un dels grans prohoms de la història catalana del segle XX. Un referent dels que, tant en l’acció com en la reflexió, han contribuït de debò a salvar-nos els mots, en el sentit conceptual més ampli. Ara que de dignitat col·lectiva i de fermesa nacional anem més aviat justets, exemples com el d’aquest l’advocat, historiador i polític cerverí haurien de ser, en bona mesura, fars del nostre futur. A la vista dels darrers esdeveniments, no estic gens segur que puguin ser-ho.
Encara paga molt la pena de dir-se -i sentir-se- català si aquesta condició comporta el fet d’haver estat compatriota, fins fa unes quantes hores, del ciutadà Josep Benet. Un baluart de catalanitat o un home nacional d’aquells de pedra picada, com us vingui més de gust. Si més no, a partir del seu pas per l’Escolania de Montserrat i de la pertinença, durant la Guerra Civil, a la coneguda lleva del biberó.

Com a activista, prou que deveu saber que va ser una figura clau de la
resistència política i cultural al franquisme i de la voluntat unitària de l’Assemblea de Catalunya. Entre moltes de les iniciatives que va impulsar, es troba a l’origen del moviment de la Nova Cançó, ja que va inspirar el conegut manifest fundacional de Lluís Serrahima Ens calen cançons d’ara, del qual precisament el 2009 farà cinquanta anys.

Més tard esdevindria el senador més votat en el període de la Transició -quina llàstima que, després de tants anys, el Senat espanyol continuï servint de ben poca cosa! Com a historiador, és autor d’uns quants llibres essencials de la historiografia catalana, i per això us remeto, per a aquesta i altres dades benetianes, a www.grec.cat per tal que en tingueu les més essencials.

Jo l’havia entrevistat, a començaments dels anys 90, per al setmanari barceloní Set Dies d’Actualitat, del qual vaig ser redactor en cap. No puc consultar el text ara mateix, ja que conservo íntegrament la meva col·lecció de la revista en una mansió familiar de la comarca del Bages. Però recordo perfectament que Benet, des del seu despatx de director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya al Palau Moja de Barcelona, em donava tants titulars com volgués. Ho dic en el sentit que -amb la seva correcció, però també severitat, proverbials- feia anàlisis implacables, a mig camí entre el sentiment i la raó crítica. O sigui, una autèntica i esmolada fera patriòtica i cívica, un home que, amb la seva veu més aviat tènue, cremava tot per dins. 

Cal dir també que anys abans, exactament l’octubre del 1980, jo havia publicat en un altre setmanari -l’històric Presència gironí, avui encartat en conegudes capçaleres de la premsa comarcal- una altra entrevista amb la seva muller, la senyora Florència Ventura. Aquesta sí que la tinc més a mà, ja que va ser aplegada en el primer dels -malauradament- pocs llibres que he publicat: Elles, les dones dels nostres polítics (Pòrtic, 1982). I la Florència -una dona també de gran dignitat-, em deia, des del pis familiar del barceloní carrer Calvet: “En Josep té una visió molt clara de les coses, i preveu el que passarà a cinc anys i, segons com, a deu anys vista. Ell sap quines coses són les desitjables perquè el país vagi per bon camí. I, a partir d’això, troba col·laboració o no la troba”.  

Va trobar-ne molta, de col·laboració, singularment a l’època de l’Assemblea de Catalunya i durant la Transició i primers anys de la democràcia. Aleshores, Josep Benet era un personatge ommipresent a partir del seu compromís nacional i també progressista. Tot i així, la seva deriva unitària -que tan prestigi li donà inicialment-, el duria després, políticament, a la via morta… 

En efecte, democristià d’esquerres, catòlic avançat i bon company de viatge dels comunistes catalans, es presentà com a candidat pretesament unitari pel PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980. Al partit, això, li anava com anell al dit, ja que es corresponia amb la seva tradició política d’ampliar tant com pogués el seu espai real.

En aquest sentit, la satisfacció, que vaig viure de prop, que sentia un altre pes pesat de la política catalana, l’enyorat Antoni Gutiérrez -el Guti-, en presentar el presidenciable Benet en un míting era molt gran. Unitari? Sí, d’acord… però només d’uns. Els comunistes iniciarien la seva davallada posterior i la carrera política de Josep Benet tocava a la seva fi… tot i que encara va tenir temps de presentar el 1982, contra algú que el considerava un dels seus mestres -el president Pujol- una fracassada moció de censura.

I és que també en la vida dels grans hi ha contradiccions… Més que el polític, doncs, em quedo, sobretot, amb l’historiador i, mirat en conjunt, amb l’artífex d’un catalanisme transversal. Ara tinc ben present, per exemple, la gran impressió que em va produir la lectura del gruixut volum benetià El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (Empúries, 1992).

Si jo no havia estat mai tarradellista, aquest llibre m’allunyava encara més del personatge tants anys exiliat des de Saint-Martin-le-Beau. No recordo que ningú, ni els partidaris més enfervorits de JT, s’atrevís a desmentir les greus acusacions que en l’obra hi fa en Benet tot servint-se d’una documentació abundosa.

Per exemple, el detall que Tarradellas es fes un tip d’escriure i enviar cartes confidencials profusament multicopiades a diverses personalitats catalanes de l’interior o de l’exili. En aquests textos, el to, els anatemes i les condemnes contra persones i col·lectius eren moneda habitual. I quina mala sort, noi!, que els milers de còpies fossin utilitzades per la premsa franquista o interceptades per la policia política del Règim, amb els riscos subsegüents per al seus destinataris. Sí senyor, un gran servei del president exiliat a la resistència cultural i a la democràcia! I no cal que parlem -són ben coneguts- dels seus atacs i recels envers institucions com Òmnium Cultural o l’Abadia de Montserrat, i moviments com la mateixa Asemblea de Catalunya, per exemple.

En fi, Josep Tarradellas -malgrat ser un home gros– no va ser un polític gran. El seu oponent Josep Benet -van unir-los una enemistat i rivalitat profundes-, ha estat, per damunt d’altres consideracions i també d’alguns errors, un patriota molt digne, intel·ligent i conseqüent, a més de gran pencaire. Ara ens acaba de deixar i ens fa encara més orfes, en temps de rebaixes de la visió i dignitat nacionals. Nosaltres el trobarem a faltar, però no sé si ell a nosaltres… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.