A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JORDI SARSANEDAS, actiu, creatiu, resistent, català (i amb “ista”), persona

General

A les antigues cotxeres del Palau Robert barceloní encara podeu veure-hi -fins al 3 de desembre- l’exposició en record de Jordi Sarsanedas. La Institució de les Lletres Catalanes ens hi ofereix aquesta mostra íntima i ben realitzada que fa bona la coneguda dita de la confitura i el pot petit. Sarsanedas, a partir de la bonhomia que el caracteritzava, va fer molt per la llengua, la cultura i el sentit de país que aquest poble -el nostre- no hauria de perdre si no vol morir per inanició. I ara que s’ha acomplert el primer any des que ens va deixar, i que les catalanes i els catalans continuem tenint massa ensurts, era el moment de recordar-ho -i recordar-lo- com cal.   
M’hi va dur l’Anna M., que havia estat alumna seva al Liceu Francès. Ja vaig veure de seguida que l’exposició m’interessava força, i per això li vaig dir que hi tornaria amb més calma per a prendre alguns apunts destinats a aquest.

El meu interès no era solament induït. A Jordi Sarsanedas no l’havia llegit molt -tot i que els seus reconeguts Mites, en el seu moment, em van interessar prou-, però l’havia tractat sovint. Era un home a qui, per inclinacions o activitats compartides, no costava massa de trobar-se’l, sempre tan cordial i accessible, atent i amb el criteri just. I, a més, en algunes col·laboracions escadusseres que fa anys jo havia fet a Serra d’Or, també me’l trobava… en el seu indispensable paper de redactor en cap de la que continua sent una publicació culturalment -i nacionalment- indispensable.

Aquesta petita -però gran en el disseny, caliu i continguts- exposició de record d’ara ens acosta el Sardanedas públic i privat, creador i activista, agent de cultura i home de país per damunt de tot. No cal que us en traci ben bé la trajectòria, que és prou coneguda o tan fàcil -i més avui dia- de trobar.

Sí que vull remarcar, en canvi, el rastre d’una colla de personatges que fan companyia al nostre home per les parets o les vitrines de la mostra. Noms com Alexandre Cirici, JV Foix, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Josep M. Castellet, Maria A. Capmany, Carles Riba, Clementina Arderiu, Marià i Albert Manent, Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Jordi Úbeda, Josep Termes, Josep M. Bricall, Xavier Fàbregas, Maur M. Boix, Joan Colomines, Cassià M. Just, Carles Torner, Raimon, Josep Pedreira, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Marta Nadal, Mercè Ibarz, Ramon Bastardes, Josep Verdura, Xavier Folch, Pere Gimferrer, Agustí Pons, Joan Rendé, Josep Palau i Fabre…

¿Per què em serveixo -gairebé sense deixar-vos respirar- d’aquesta rastellera volgudament poc ordenada de noms, i que encara podria continuar? Només per assenyalar -a més de la capacitat de diàleg i de relació cultural que tenia un catalanista crec que tan poc sectari com era Sarsanedas- que aquest país i aquesta cultura nostra potser sí que és veritat que en alguns aspectes, contra Franco, vivien millor. Malauradament, és clar…

Sigui com sigui, ara que som tan llepafils i que a la més mínima ens separen tants matisos -potser per la candidesa de creure’ns en una normalitat aparent-, la importància de restar units en els temes bàsics, transversals, de país, deu ser més viva que mai. I això, òbviament, va molt més enllà dels àmbits de la llengua i la cultura, però no cal dir que la clara necessitat, ara com ara, no esdevé necessària virtut.

Sarsanedas va ser un bon escriptor, un pedagog remarcable, un gran lector, un activista i agent cultural sempre amatent a tot: el teatre, la cançó, el paper de les entitats, el sentit de les institucions… En totes les places que trepitjà hi deixà la seva personal petjada: la d’un ciutadà de personalitat genuïna que procurava empènyer sempre la força del col·lectiu.

Tot plegat, si no sou a temps de veure l’exposició, també podreu trobar-ho poc o molt a l’opuscle editat oportunament per la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual, en aquesta segona època, el nostre home n’havia estat el primer degà. Complementàriament, cal dir que ja fa dies que la Institució va organitzar una Jornada dedicada a l’autor i un espectacle-homenatge adient al TNC. 

Per part meva, sempre tinc i tindré molt a prop la presència sarsanediana: el meu ex-libris, concebut els anys 80 per l’artista polonès -resident un temps a Barcelona- Boguslaw Ryczko, du aquesta frase de JS: "Ja sé que sóc indiscret, però m’agrada de barrejar-me amb el que és bonic".  

Aquest bloc també és una bona pràctica d’això, i com a tal s’intitula A la brasa i al caliu. Tot i que, de tant en tant, ja veieu que el més bonic no sigui el que es troba més a la vora. En fi, m’encomano -d’una manera laica- a Sant Jordi Sarsanedas perquè ens ajudi a matar el drac i ens allunyi, tant com pugui, dels mals esperits…

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.