A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JORDI PÀMIAS: poètica musical, bellesa expressiva…

 

El reconegut poeta guissonec Jordi Pàmias va guanyar, fa algunes setmanes, el XVII Premi Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les nombroses persones que som els seus amics -entre les quals tinc l’honor de comptar-me- ens n’hem alegrat molt. En primer lloc, pel preuat reconeixement dels companys de lletres que aquest guardó significa…

…i també perquè -això sí que jo no ho sabia- el Jordi ja havia estat finalista del Jaume Fuster -nom d’un escriptor especialment enyorat- en dues ocasions. Podríem dir, doncs, que ja tocava!, o també que a la tercera va la vençuda.

 

Al cap d’uns quants dies del lliurament del premi a l’Ateneu Barcelonès vam dinar plegats el poeta i jo -com fem de tant en tant-, i ell va tenir la gentilesa de lliurar-me tres poemes inèdits magnífics, escrits entre els mesos de juny i de desembre del 2016. Tot llegint-los, em va semblar que algun d’ells l’havia de compartir en aquest bloc, tot i que triar, en aquest cas, costés una mica…

Finalment, per la seva gran significació, em vaig decidir per Silenci ran de mar, que em complau reproduir -amb permís de l’autor-, tot intercalant-hi acotacions brevíssimes:   

 

 

SILENCI RAN DE MAR                                                                                                                                  

Triangle de la vida injuriada.                                                                                                                             En un vèrtex, aquell nadó                                                                                                                                rebutjat a l’hostal; al cap d’uns anys,                                                                                                        pelegrí d’amor i savi,                                                                                                                                         crucificat al Gòlgota.

Uns dos mil anys -un bri, si voleu llarg, d’història- ens fan passar d’un vèrtex -descarnat- al següent -tan, o més, abominable:

En un altre, el petit Aylan,                                                                                                                              sol, ajagut de cara a terra,                                                                                                                               en una platja turca, besat per les onades.  

De Turquia a Líbia, en un mateix clam indignat:   

I en el tercer, un noiet anònim                                                                                                                     que es tapa, amb una mà, els ulls plorosos -dret                                                                                 davant el blau mar del naufragi,                                                                                                                  a la sorrenca Líbia.

En un món global però -pel cap baix- migpartit, i recorregut, d’Orient a Occident– per contradiccions sagnants -ara com sempre:

Una paraula cega,                                                                                                                                                un silenci d’escuma amb detritus recorre                                                                                               la xarxa dels meridians;                                                                                                                                   i els frívols europeus tot just sentim                                                                                                          un neguit displicent o una vaga tendresa.  

Tornem als tres vèrtex de l’afuat -i gairebé maleït- Triangle:                                                                

Terra Santa, Turquia amb mitja lluna                                                                                                        i la deserta Líbia.

I instal·lem-nos -gairebé- en la indiferència, probablement sense massa solucions, ara com ara:

Asseguts al sofà, veiem, a la pantalla,                                                                                                       una corrua amarga                                                                                                                                              d’exiliats sense esperança.                                                                                                                             Triangle de la vida i de la mort.

És possible -la poesia, sovint, discorre discreta, o massa amagada- que algunes i alguns de vosaltres descobriu Jordi Pàmias i la seva obra en aquest post. Qui ho sap… Tingueu en compte, en tot cas, que la seva producció s’ha afermat ja fa dècades com una de les més valorades de la poesia catalana, tal com el Premi Jaume Fuster -entre molts altres que ha obtingut- ha tornat a corroborar.

El mite de la infantesa, la natura observada i descrita, la manifestació de la plenitud de l’amor, la recerca de l’alteritat, el sentit musical dels seus versos, la fragilitat del món i el misteri de la mort són les principals constants d’aquesta obra, plena de bellesa expressiva.

En ocasió dels seus 70 anys, a Lleida -la ciutat on resideix, tot i que també passi dies a Barcelona, a més dels estius a la seva Guissona– va haver-hi una  joiosa i entranyable celebració a la qual també hi vaig ser convidat: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=81241.

I més endavant, a Praga -imposant i inoblidable ciutat que jo no havia visitat encara-, també va contribuir a convidar-m’hi ell mitjançant els seus versos: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=244499.

Apropeu-vos a -o delecteu-vos encara més- a l’obra d’aquest autor de Ponent no tan sols amb la curiositat i l’atenció mínimament exigibles sinó també, si us ve de gust, des de la sensibilitat que us poden procurar les sonoritats de Mozart – escolteu-lo al final, amb la virtuosa Anne Sophie-Mutter Beethoven, Mahler, Bartok, Stravinsky…  Aquests són, probablement, els majors referents musicals de Jordi Pàmias, i us els faigs avinents per a no posar límits a la bellesa expressiva i, sobretot, eixamplar-ne els horitzons…

 

                                           

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.