A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JORDI PÀMIAS, feliços 70 anys des de Lleida i Guissona

Sense categoria


Dissabte passat
, prop de 200 persones vam aplegar-nos al Cafè Teatre de l’Escorxador de Lleida per tal de celebrar el setantè aniversari
de Jordi Pàmias, un dels escriptors de referència de les terres de Ponent i una de les millors veus de la poesia catalana d’avui. T
al i com acostuma a passar en aquests casos, l’homenatjat no sabia el que li esperava fins a traspassar la porta del local. Un homenatge
 ben merescut a un autor de qualitat, un home tendre i un amic càlid la poesia del qual, com
va dir l’escriptor Jaume Cabré durant la trobada, "arriba al cor".

Els seus familiars ens havien convidat prèviament a escriure un text breu per tal d’aplegar-lo com cal en un àlbum. Doncs bé, se’n van recollir fins a un total de 82, entre els quals m’honora que hi hagi un escrit meu. De la mateixa manera que m’honoro de ser amic de Jordi Pàmias i Grau (Guissona, Segarra, 1938) a partir d’una entrevista que li vaig fer ja fa un quart de segle per al suplement cultural en català d’aquella entranyable -els més joves potser no la recordareu- Hoja del Lunes que s’editava, entre moltes altres capitals de província,  a Barcelona.

Des d’aleshores ens hem vist, amb menys freqüència del que fóra desitjable, al seu pis del centre de Lleida i a la casa de Guissona que havia estat de la seva família i on ell, acompanyat per la família que va formar amb la Maria, passa els estius. També hem coincidit en la presentació d’algun dels seus llibres a Barcelona i al Palau Nacional de Montjuïc durant l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi de l’any 1999, d’una de les quals es troba en possessió ben merescuda. 

En tot cas, no hem perdut mai el contacte. I és que el Jordi, persona tímida, té una cordialitat i disposa d’una calidesa humana capaces de vèncer fàcilment la seva contenció inicial. Aconsegueix, doncs, que molta gent se l’estimi, tal com l’últim cap de setmana quedà més que demostrat en un marc veritablement idoni.

A un dels seus primers llibres, Flauta del sol (1979, Premi Carles Riba 1978), Jordi Pàmias ens diu:

"Anem pel món com pelegrins que ignoren
si trobaran un escó de rialles
o un soc amarg, en un camí de gebre.
Però guardem, en un sac d’arpillera,
el bot del vi que ens menarà a la dansa."

I a El camí de Ponent (1990), d’una manera ben lúcida, constata el poeta:

"La nostra vida s’esmicola: pols
que el vent s’enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny
l’atzar. Només l’amor ens salva
-un diamant de límpida duresa."

I a un dels darrers reculls, Narcís i l’altre (2001), Pàmias hi escriu un dels millors poemes ("Temps fonedís") que jo he llegit mai sobre el tema de la mort, i n’he llegit uns quants:

"La mort. Un rostre humà velat.
Una pissarra que s’esborra.
L’escàndol d’un silenci definitiu, segur.
Ulls aclucats. Arrugues
que es desdibuixen. Un polsim de guix,
que vola quan Déu passa l’esborrador
Silenci."

Us he ofert només tres tasts d’una producció que crec que convindreu amb mi que és d’una gran qualitat. Si voleu conèixer amb més detall la trajectòria de l’autor, podeu anar a www.uoc.edu/lletra/noms/jordipamias.html. Ara només us diré, tot manllevant unes paraules del crític literari i editor Isidor Cònsul, que "la poesia de maduresa de Jordi Pàmias ha consolidat una lírica mesurada i en equilibri que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca una cura amorosa en el domini de les formes mètriques i dels recursos retòrics (…). Per això els versos flueixen plens de destresa i l’habilitat del poema sol concretar-se en lliçons que sovint freguen el virtuosisme formal."

JP ha exercit, durant molts anys, com a professor de llengua i literatura a l’institut lleidatà que du el nom d’un altre dels grans poetes que han donat les terres de Ponent, Màrius Torres. El Jordi, en definitiva, és un home que ens ha ofert poesia, literatura, humanitat, saviesa, tendresa, elegància i dignitat a mans plenes. Dissabte, els seus nombrosos amics i amigues -vinguts i vingudes de Lleida, de Ponent i també d’altres contrades- vam tenir el goig, ara que ja ha ingressat feliçment al club de la setantena, de tornar-li a agrair. 

 

     

  1. Felicito de tot cor a l’amic i gran poeta Jordi Pàmias (jo també vaig ser un dels 200 convidats a la festa sorpresa de Lleida), i felicito a l’amic Joan Alcaraz per les seves càlides paraules en record d’aquell homenatge entrenyable i emotiu. Dijous passat (14 de febrer) al suplement de Cultura de l’Avui, el novel·lista Jaume Cabré dedicava el seu article quinzenal a glossar la figura enorme de Jordi Pàmias en un article que serà de referència. Per molts anys!

Respon a Josep M. Sol Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.