A la brasa i al caliu

L’obra de Jordi Alcaraz és una de les més valorades d’entre els artistes contemporanis catalans de les darreres dècades. Com podeu suposar, això em complau, tot i que entre ell i jo no hi hagi, que se sàpiga, parentiu de cap mena. Esperonat per la feliç coincidència dels cognoms, ja havia vist mostres d’aquesta producció en alguna galeria barcelonina i me n’havia interessat el llenguatge molt personal i, alhora, tenaç i subtil. 

Ara he refermat aquest interès en visitar l’exposició La pintura als pregons al Centre d’Art Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat. Alcaraz hi exposa una seixantena d’obres, realitzades d’una manera tan artesanal com imaginativa. Són peces que transgredeixen els límits entre pintura i escultura i, en alguns casos, envaeixen l’espai arquitectònic. Esdevenen, igualment, jocs de representació i exercicis de desaparició.  

Al catàleg de la mostra -que, si més no per la portada, és un autèntic “llibre d’artista”- el crític Manuel Guerrero hi escriu: “L’art i la societat del segle XXI viuen un creixement exponencial de pantalles; les imatges en moviment, al cinema, a la televisió o a Internet, esborren les imatges fixes, fan cada vegada més difícil la contemplació reposada de les imatges. (…). El món virtual s’imposa a la realitat.”

“I, tanmateix -continua dient-, hi ha la realitat de la pintura, que reneix amb una nova consciència matèrica i amb una nova força metafòrica. És interessant de constatar que Jordi Alcaraz (Calella, 1963) es va començar a interessar per l’edició gràfica i el dibuix als anys vuitanta, i que va ser als noranta, mentre es consolidava la societat digital i de la comunicació, quan va desenvolupar la seva original revisió de la pintura i de l’escultura.”

No és estrany, doncs, que Alcaraz també hagi col·laborat amb altres artistes, com a autor o editor de llibres de bibliòfil. Guerrero n’assenyala la “precisió artesana” i el “treball d’investigació a partir d’idees i d’intuïcions molt personals”. Jo, que no sóc crític, sinó només una persona sensibilitzada per l’art, us he de dir que la pell d’aquesta obra m’atrau, més enllà de com es digui el seu creador -que es diu com un germà meu, per cert.

M’agrada sobretot la determinació de JA en el tractament d’elements simples. De la seva mà, el paper, el vidre, el mirall o les pedres, a més de la matèria gairebé màgica que per a l’art i la sensibilitat ha estat la pintura, adopten un nou sentit. Es transformen en metàfores i imatges que configuren una altra realitat. De fet, i ja que, com dèiem, som al temps del cinema, la televisió, Internet…, és aquest un dels camins que cal que continuï explorant l’art del nostre temps. 

Per això us convido a visitar, fins al dia 25 de gener, aquesta àmplia i ben instal·lada exposició al Tecla Sala [www.teclasala.net]. Comprovareu, de passada, que centres d’art així vertebren amb eficàcia la gran àrea metropolitana barcelonina. Ho fan més enllà que l’art i la cultura tinguin una certa força transformadora però disposin -ens agradi o no- d’un poder limitat…