A la brasa i al caliu

Apareix El professor d’història, la darrera novel·la de Joan Francesc Mira, poques setmanes després del retrat que, en forma d’àmplia entrevista, li dedica Joan Josep Isern en una edició de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És aquest últim el llibre que acabo de llegir -són poques pàgines, però se n’obté prou benefici- i del qual em proposo de transcriure’n unes quantes opinions. Amb un objectiu primordial: que pogueu compartir -i després, si s’escau, aprofondir- l’admiració que jo sento per un dels intel·lectuals més sòlids de la cultura catalana i del nostre temps.

Pels meus enllaços -i també directament, és clar- podeu seguir les Totxanes… de JJ Isern, un dels blocs veterans de Vilaweb i obert -com procuro que ho sigui el meu- a moltes inquietuds. Ja sabreu que l’autor -company de feina, tot i que la barcelonina Rambla de Santa Mònica ens separi físicament- és un reconegut crític literari. Admirador, a més, de JF Mira, va fer abans de l’estiu una reposada i reeixida entrevista a l’escriptor de València que viu als Masets de Castelló, i que tant coneix el nostre temps, el nostre país i també, d’una manera intensa i extensa, aquesta època convulsa -però no més que tantes altres- que ens ha tocat viure.

De manera que, seguint els codis visuals que habitualment faig servir, aquest post tindrà molt de groc -el meu color preferit, precisament. I així, transcriuré les sàvies opinions de Mira sobre:

Escriptura, llengua i nació

“Jo mai no he cregut que existesca un ofici d’escriure en català, així entre cometes. Hi ha l’ofici d’escriure i res més, que prou complicat arriba a ser. (…). La meua presa de posició nacional, ideològica, lingüística estava ja feta abans que iniciés la meua activitat com a escriptor. És a dir, que l’opció nacional implicava l’opció lingüística”.

Literatura catalana: quantitat i qualitat

“En literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte”.

El paper de la crítica
   
“El país és tan complicat que alguns dels pocs crítics -diria que són tres o quatre a tot estirar- que realment són rigorosos passen per antipàtics i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no”.

Passió per Roma

“Quan em vaig posar a estudiar els Borja i el seu temps, vaig anar a Roma, una ciutat que m’apassiona des de ben jove, i que és quasi la meua segona pàtria: el meu primer títol universitari el vaig obtindre a Roma, i la meva primera nòvia era romana. M’apassiona la Roma del segle XV i XVI, i la d’ara”.

Novel·la i entorn

“Jo mai he cregut en aquesta infinita i estúpida collonada de la novel·la urbana. O la rural, tan denigrada pels nostres moderns ignorants. Doncs miren, senyors moderns, la que possiblement siga la novel·la més gran de la Història, el Quixot, és una novel·la rural. I gairebé tot Faulkner és rural. I què?

Els límits de la creativitat

“Podem afegir, no inventar. Per aquest motiu em fa tanta gràcia quan veig que cada mes es publiquen tres o quatre novel·les cridades, segons l’editor, a revolucionar la història de la literatura. On vas, moniato? els diria… (…) Hi ha una cosa que és fonamental, que és la modèstia. Sàviament combinada amb l’orgull. La modèstia d’assumir que no es poden dir coses radicalment noves, (…), l’orgull d’intentar-ho amb totes les forces”.

Escriptura i oralitat

“Quan escric procure que el text sone -fins on és possible- com si fóra parlat. Abans de la impremta, de la puntuació, de l’organització del text en paràgrafs, etcètera, la lectura no entrava directament de la vista al cervell, sinó a través del seu vehicle natural que era l’oralitat, la boca. Açò és el que busque. Sembla molt fàcil, però no ho és gens”.

La “minoria nacional” del País Valencià

“Al País Valencià ens estem reduint a una minoria. Representativa i significativa, sí, però minoria. En tant que minoria nacional dins del propi país aguantarem molt de temps. Ara, aconseguir que aquesta minoria avance substancialment i arribe a poder tenir una capacitat decisòria capaç d’alterar el curs de la vida política i de l’evolució natural del país, açò ho trobe bastant més complicat. A açò he dedicat jo moltes energies, i hi dedicaré encara les que em queden”.

La meva reconeguda admiració per Joan Francesc Mira (amplieu-ne els coneixements, per exemple, a www.joanfmira.info) ja és hora que pugi un graó decisiu: passar dels molts articles que li he llegit -singularment a El Temps i l’Avui– als llibres. Sí, ho confesso: estic xop del Mira espectador del món i líder d’opinió, i massa verge del literat. Em passa amb les seves i moltes altres lectures -l’hàbit compulsiu d’empassar-me premsa n’és una de les causes-, però aquest és un pecat que haurà de tenir penitència…

M’atreu, doncs, començar per Borja, papa, i també em sedueix el tema d’El professor d’història, aquesta obra que acaba d’editar Proa i que tracta de la València d’avui vista per un intel·lectual que redescobreix el món. Però abans tinc pendent de reparació -entre tantes- una altra gran mancança: la lectura de les conegudes Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar -llibre de culte que surt esmentat, precisament, al petit volum d’Isern.

I és que jo també sento, com el mestre, una gran passió per Roma, tot i no haver tingut, com ell, cap nòvia romana… Prou que m’hagués agradat!