JESÚS NEIRA, home contra els mascles
Sortosament, el professor Neira ha retornat de l’estat de coma que li va causar un indesitjable que estava atonyinant la seva parella. La víctima en qüestió, curiosament abduïda, ni s’ha molestat en agrair-li al professor el seu ajut. Què hi farem! El cert és que Jesús Neira, quan era a l’UCI i ara que ja pot parlar, s’ha convertit en un referent masculí del combat contra la violència de gènere. Un home digne contra tants mascles prepotents, que ens insta als altres homes a no tolerar l’agressivitat contra les dones perquè “els maltractadors ataquen també l’honorabilitat del nostre sexe”.
M’hagués agradat veure, divendres passat, l’entrevista que li feien al nostre heroi a Antena 3-TV, però no sempre un està en disposició d’escarxofar-se davant la tele. Com que tampoc no vaig preveure’n la gravació, algun digital me n’ha ofert un resum del que ara puc servir-me.
“Com a homes, estem units per un cordó umbilical al maltractador: som del mateix sexe. És una cosa no volguda, però ho som”, diu Jesús Neira. Certament, tantes vegades sento vergonya per les barbaritats, presumptes i provades, que el meu sexe és capaç de perpetrar contra l’altre…
El 2 d’agost de l’any passat, el professor de Dret Constitucional va estar a punt de no poder-ho explicar. Anava amb un fill seu per la població madrilenya de Majadahonda i va increpar un energumen que, a l’entrada d’un hotel, estava convertint la seva parella en un nyap. Després, va ser agredit per l’esquena per l’agressor, brutalment i amb traïdoria, doncs. Mai la senyora (sic) va agrair a Neira el seu gest, però ell té clar que va fer el que tocava.
I és que “tornaria a fer el mateix: defensar una dona. I m’arrepenteixo de trobar-me d’esquena a una cucaracha. No hagués tingut cap problema amb ell [un tal Antonio Puerta], perquè és un home [sic] d’una envergadura menor. És a dir, que si arriba a tractar de colpejar-me de cara, n’hauria sortit molt mal parat”.
Tots podem saber quines són les nostres possibilitats físiques, i les meves, per exemple, no són les més òptimes. Però tinc molt clar que faria alguna cosa en un cas semblant, perquè sempre m’he considerat un home a qui agrada la companyia de les dones, no pas un mascle pres del sadisme d’agredir-les. Per a mi, i espero que per a molts homes dignes, el professor Neira ja és un dels nostres referents.
Jesús Neira diu que, un cop restablert del tot -no cal dir que li desitgem-, pensa acceptar la proposta de la Comunidad de Madrid de nomenar-lo director del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género. Darrerament, no ens arriben notícies massa bones d’aquella capitalina i mesetaria regió, la presidenta de la qual és, precisament, una dona que a Catalunya suscita molt poques esperances…
Però farà bé Neira d’acceptar el càrrec i d’intentar dur a la pràctica -fins on pugui i li deixin- les seves conviccions per la igualtat, la paritat, la llibertat, la dignitat. I contra la violència, la injustícia, l’estupidesa, la barbàrie.
Aquest senyor va fer molt bé de defensar aquesta pobra noia. Dic pobra, intencionadament, perquè s’està fent famosa i segurament guanyant diners, però això no li durarà sempre i el fons de la qüestió, per més que ho negui, és que és una dona maltractada i això si no es tracta -i ella diu que no ho necessita- la pot fer acabar molt malament amb aquest o un altre home.
Malgrat això, considero que aquest senyor s’ha equivocat prestant-se a sortir a A-3, perquè això li ha obert totes les portes a tots els programes roses i a la teleescombraria i difícilment se’n podrà sortir. S’ha equivocat també parlant de “cucarachas”. Això és el que més ha sortit per televisió, en altres canals, i al que la “pobra noia” ja s’ha agafat per sortir a defensar-se. O sigui: ja tenim més circ muntat. Però on penso que encara s’ha equivocat més és acceptant un nomenament que en el fons és un cop d’efecte sobretot intencionat i partidista de la presidenta Aguirre, que necessita una mica de neteja d’imatge darrerament, però que no crec que l’afavoreixi gaire, sobretot perquè aquests càrrecs haurie d’estar per damunt dels partits. Aquesta senyora ha volgut fer-se fotos i ha trobat la persona ideal amb qui fer-se-les i ell hagués hagut de ser més intel·ligent de no entrar en aquest joc.
Sento en aquesta ocasió no compartir la teva opinió, que ja saps que comparteixo en moltíssimes ocasions.
Una abraçada,
Normalment, m’he apropat a la violència de gènere, contra les dones, digues-li com vulguis (és un dels aspectes on es busca més la definió “políticament correcta”) més aviat des del punt de vista de la víctima. Tinc una sèrie de poesies que tracten del tema, de les quals n’he publicat tan sols una al blog.
Em sembla especialment significatiu que la dona defensada no hagi agraït el gest al Sr Neira. Molt probablement hagi, en canvi, perdonat el seu agressor.
La dona maltractada inicia el seu declivi amb el sistemàtic menyspreu de la persona que més estima. S’acaba sentint culpable ella d’allò que li passa. El maltractador aconsegueix anul·lar completament l’autoesttima de la víctima. Normalment és aquest l’aspecte més destacable per mi, perquè és el que té un efecte més devastador. Més que els cops físics (si no arriba a la mort de la víctima, és clar).
En aquest tema ens queda molt camí per recórrer, però n’hem fet ja un tros. No fa pas tan, quan les dones anaven a la policia a denunciar els seus marits rebien aquella frase condescendent de “això són temes particulars i no ens hi fiquem”.
De mica en mica…
Això li va passar per no tindre coneiximent i clavar-se de forma provocadora on no li manen. quan la situació reclama més atrenció i la policia aconsella no agafar-se la justicia per la seva mà amb un comportament fora mida.
La lògica diu que en calent no és bó clavar-se amb una discusió a no ser per evitar una qüestió de gravetat extrema siga de gènere o no sense discriminacions per raons de sexe. Que és el consell que segueixen els arbitres d’Hoquei sobre gel quan dos jugadors s’agafen a brega.
Per això pense que encara li passa poc per clavar-se de forma provocadora en mig d’una discusió de parella per a després donar-li l’esquena. En volta d’estar atent i alerta per veure si la qüestió anava a majors i per a denunciar-ho.
Per què si la dona volia ajudar al seu amic drogodepent és una qüestió i el que ha aconseguit aquest home és que l’engironen.
El que cal preguntar-se és si els drogodepents amb tendències violentes necessiten o no tractament i no núvips o amics.
Amic Joan,
M’ha agradat que escrivissis sobre aquest tema. Des del primer moment vaig pensar que si tots actuessim com el professor Neira, potser el masclisme s’anaria reduint i hi hauria una mica més de respecte. En general ningú es vol ficar enmig d’una baralla per no acabar rebent i ell, pobre, ho va pagar molt car; però va fer el que creia que havia de fer: defensar una dona pressumptament indefensa a qui la seva parella estava maltractant.
Vivim en un món poc solidari, on tothom va a la seva i no es vol implicar en res i menys defensant una persona que no coneixes de res. Per això té tant de mèrit. I també té mèrit que tu, com a home, et sentis implicat a lluitar contra el masclisme. I, com tu dius molt bé, tothom ha de ser conscient de les seves possibilitats físiques i jo ho sóc de les meves, però si veig algú maltractant a un altre més dèbil (tan me fa si és home o dona) acabaré rebent, però estic segura que no passaré pel davant com si no ho veiés…
Una abraçada.
Em satisfà que se’n surti en Neira. És bo que els homes sàpiguen primer rebutjar radicalment la violència com a resposta davant els conflictes i després que vulguin respondre en front de la mateixa. De l’oportunitat de la resposta no goso opinar. La veritat i això ja és prou és que la dona ( agraïda o no ) és viva i potser no ho estaria. Com sempre agraïr el teu compromís