A la brasa i al caliu

Aquests últims dies he llegit una entrevista que El Punt li ha fet a Joan Carretero i he assistit a un sopar que tenia com a convidada Rut Carandell, una de les col·laboradores més directes de l’exconseller al projecte del Reagrupament independentista. A aquesta associació política -que no encara partit-, molta gent creu que li passarà com a aquell Partit per la Independència (PI) del Colom i la Rahola, i sí, és possible que tot plegat acabi en una certa agitació militant però ben poca incidència electoral.

Tot i que la situació, avui, és diferent: diversos sectors del país estan molt més cremats amb Espanya que no pas uns quants anys enrere. De tota manera, al projecte del Reagrupament, si vol realment engrescar, encara li falten molts continguts i saber si realment vol dedicar-se a la política quan sigui gran. Que amb l’estendard de la independència i la bandera de la regeneració de la cosa pública potser no n’hi ha prou…

A l’entrevista amb Carretero, que podeu llegir sencera a www.reagrupament.cat, el presumpte líder de l’independentisme transversal hi diu coses prou interessants. Però el primer titular que s’hi destaca –“Nosaltres no ens volem guanyar la vida amb la política”– ja fa pensar que aquest Reagrupament té aspectes una mica atípics, poc propis d’un país normal. És clar que se’m dirà -i amb raó- que Catalunya no ho és en la mesura que, com a nació, no disposa d’estructures d’Estat. I tanmateix…

Tanmateix, cal denunciar -hi estic del tot d’acord- els abusos de la classe política, i no cal dir la corrupció. Ara: en un país seriós, els polítics han de ser ben pagats si no es vol que la política, i el país, esdevinguin mediocres. És una qüestió d’equilibri.

A més, la proposta de regeneració dels carreteristes, tot i que sempre sigui lloable, s’esdevé en una terra amb molt menys escàndols político-econòmics que no la Comunidad de Madrid, el País Valencià o la Gran Bretanya, posem per cas. Per no parlar de les mandangues berlusconianes, els efectes letals de les màfies russes i tantes altres prepotències i impunitats, incloses les que són habituals als països del Tercer Món. Tot i que el tema del finançament dels partits -recordeu el famós incident del “tres per cent” maragallià– estigui lluny de ser resolt. 

Un altre aspecte qüestionable -si més no, exagerat- del que diu l’exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació és que el seu antic partit, ERC, “no ha fet res per la independència”. Home!, com si el procés d’avenç cap a la sobirania fos bufar i fer ampolles…

I també sembla curiós, si més no, que faci la impressió que, per a aquests patriotes poc o molt arrauxats, les diferències entre dretes i esquerres siguin gairebé negligibles. D’acord, no es tracta d’assaltar cap Palau d’Hivern, però si fins i tot entre Obama i Bush, posem per cas, hi ha dissonàncies ben evidents!

Ara: els reagrupats semblen situar-se en un altre estadi, potser més prepolític que no pas polític, exactament. I s’adonen que, cada cop més, al país hi ha molta gent cremada amb Espanya i desencisada de qualsevol efecte ZP… si aquest no hi posa definitivament remei tot convertint en alguns fets tangibles massa parole que s’endú el vent. I el tema del finançament, després de tanta comèdia, serà, en aquest sentit, la prova del nou. 

De qualsevol manera, aquest Reagrupament ha de tenir, com tothom, la seva oportunitat política. Però cal que es doti de molts més continguts, tal com ahir dimecres vam intentar transmetre-li la gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova a l’advocada i mediadora Rut Carandell, patriota conseqüent, política progressista i dona amb prou encant…

Jo crec, sincerament, que la llista electoral que pugui impulsar Carretero pot aconseguir alguns escons al Parlament de Catalunya, però no serà, ni de lluny, majoritària. I la majoria absoluta que propugna aquest metge nascut a Tremp i que podria dur, hipotèticament, a l’autodeterminació depèn sobretot dels diputats de Convergència -no dic dels d’Unió- i d’Esquerra, i de la col·laboració que -després d’enterrar destrals ja rovellades- aquests siguin capaços d’establir. 

O sigui que no us enganyeu, Carretero, Carandell, Jaume Renyer… Però, si fracasseu relativament, no cal que tireu la tovallola a la primera de canvi, com sembla que insinueu. Això seria massa d’amateurs i, per tant, impropi.

Quan ja érem als postres -mai no prenc cafè a l’hora de sopar-, li vaig preguntar a la Rut si, més enllà d’uns certs plantejaments d’ONG, el Reagrupament tenia el propòsit de convertir-se en un partit polític. “Si cal, sí”, va contestar-me. No ho sé, si cal, Rut, però crec que heu de tenir clar que a la independència si arriba, sobretot, forçant-la des del govern. La societat, després, ja seguirà, però són els i les dirigents -les elits, en definitiva- que han d’arriscar decisivament, empènyer el carro amb fermesa.

O sigui que ja ho veurem, senyor Carretero (i companyia). Vostè sembla un home digne, però diria que els lideratges van més enllà de la dignitat i que el patriotisme ha de ser, més que mai, un patrimoni compartit. Per Catalunya!