A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

INDEPENDENTS? Qui sap si al 2013…

General
No sé si dimarts érem 2 milions o 1 i mig, però tant me fa. Si a Madrid concedeixen que érem 600.000, vol dir que hi havia una gentada. I és que la independència, si més no, cal suar-la, sentir-s’hi dolçament comprimit, encara que això no sigui del tot còmode…

…com tampoc no ho és la situació actual. Ja ho diu el president Mas: “Res no serà fàcil, però tot és possible”. Hi ha qui creu que, tal i com va tot, serà possible l’any que ve. En tot cas, a hores d’ara, l’autoproclamada transició nacional convergent sembla que anava de veres.

Jo no dic que no desitgi el pacte fiscal, o encara millor, el concert econòmic. Però és difícil pactar res amb qui no ho vol, i els espanyols -amb molt escasses excepcions- no hi semblen disposats.

La qual cosa ho complica tot, òbviament, perquè comporta una pressió de naturalesa antidemocràtica. Que només es podria resoldre via referèndum, consultes, urnes. Amb llum i taquígrafs. I amb la connivència -o neutralitat, si més no- dels amics de la UE i altres instàncies internacionals.

Veurem… Quan escric aquest post, admeto que Artur Mas i el seu Govern s’estan mostrant més ferms del que molts havíem cregut. La tasca mobilitzadora de l’Assemblea Nacional Catalana [http://www.assemblea.cat] també ha esdevingut essencial, amb actius del coratge de Carme Forcadell, per exemple, a qui molta gent no coneix prou, i potser aquest és -paradoxalment- un dels seus mèrits.

“I ara, què?”, és la gran pregunta. No us ho sé dir, amb tota sinceritat. La il·lusió d’aquest moment també s’acompanya d’incertesa. Sí que sé -i com jo, tanta gent- que mai com ara l’independentisme havia ocupat un espai tan central al nostre país. D’això, Madrid, se n’adona perfectament, però vol fer veure tant com pot que no se n’entera…

Espanya -l’Espanya conformada per Castella- no es troba en el seu millor moment, això és obvi. Però als catalans, en democràcia ben entesa, ens assisteixen drets, més enllà que l’economia, avui, estigui per terra. Tanmateix, ja que tenim aquesta desgràcia material, també és bo que això sigui un actiu per al nostre alliberament.

Que no serà gens senzill, no cal insistir-hi. Era molt més fàcil manifestar-se l’Onze de Setembre i vam ser -cívicament, pacíficament- moltes i molts. M’és igual el nombre exacte, que ben bé no el sap ningú. El que compta és la qualitat, la voluntat, la determinació. El desig de ser lliures mitjançant una independència que no deixa de ser relativa en un món com l’actual, però que comporta, no cal dir, un estatus ben diferent del d’ara…

Hi ha qui creu que el 2013 serà l’any decisiu. No ho sé ben bé, però no cal dir que m’agradaria… Entre d’altres coses, perquè el 2014 -tercer centenari de la pèrdua de les nostres llibertats- ja no seria de reivindicació de tantes coses, sinó de celebració de moltes. En el camí, estelat, del futur.

  1. L’economia espanyola està per terra, perquè l’estat espanyol i la seva oligarquia constitucional l’han menat on és, al punt de la fallida, i això que ens han espoliat i no tenen més remei que continuar-ho fent per a sobreviure. És el seu problema i volen que sigui el nostre, cal marxar i destruir Espanya abans que ells ho facin amb nosaltres. 

    Salutacions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.