A la brasa i al caliu

Encara estic paint Incerta glòria, l’emblemàtica novel·la de Joan Sales que m’ha costat tant d’empassar; no perquè sigui indigesta, sinó perquè dilato massa la lectura de llibres literaris. Però és un monument -literari també- en el qual alguns personatges -Soleràs i Lamoneda, sobretot- li donen un to inquietant.

I no és, en absolut, la típica novel·la una mica plasta sobre la Guerra Civil. Per no tenir tendència a llegir-ne, no ho he fet ni amb Soldados de Salamina de Javier Cercas, títol que em fascina, d’altra banda. Però Incerta glòria -que us recomano vivament- va molt més enllà, i ens interpel·la sobre la condició humana.
Va ser Sebastià Alzamora, en algun dels seus tan divertits i incisius articles a l’Avui o El Temps, qui em va fer decidir finalment a llegir-la. En tenia una de les versions superades pels anys, ja que l’escriptor -i també gran editor i patriota- que fou Joan Sales les va anar ampliant a mesura que passava el temps. Vaig decidir prescindir-ne, doncs, i adquirir la darrera i definitiva (Club Editor, 2007).

Alzamora venia a dir, crec recordar, que Incerta glòria és la gran novel·la de Guerra Civil i una de les millors de la literatura catalana de tots els temps. Efectivament, tot i que ja dic que a mi, les novel·les del conflicte del 36, més aviat em causen al·lèrgia. Posats a fer, prefereixo llegir llibres històrics o de document sobre el tema, i encara més quan estem en ple procés de recuperació de la memòria històrica, sobre el qual estic d’acord -un cop més- amb el desaparegut Josep Benet. O sigui, si hem de recuperar la memòria, que sigui de forma completa i en totes direccions, peti qui peti…

Ja dic que la Incerta… prometia ser diferent, i ho és força, sí. Tal com ha escrit Emili Teixidor, “que una novel·la de guerra parlés de sentiments íntims, molt íntims, era nou per al lector. En la novel·la les lluites són més psicològiques que bèl·liques”. Com que ja dic que m’havia pres amb una certa calma la seva lectura, el final -el complement de la novel·la dins la novel·la que és El vent de la nit– m’ha resultat excitant.

Personatges com Soleràs, Cruells, el Lluís, la Trini, en Lamoneda… són d’aquells que no s’obliden fàcilment, ni que les cabòries d’alguns, a voltes, siguin excessives. I una altra cosa que m’ha fascinat és el llenguatge, que sona molt actual per al temps que l’obra va començar a ser escrita. En fi, crec que us puc recomanar -si és que encara no l’heu llegit- Incerta glòria per acabar de passar amb delectança aquestes calors.

Mentrestant, m’agafo uns dies de vacances, bloc inclòs. Gaudiu-ne també i cuideu-vos, a major glòria vostra i del món. Fins a la tornada.