A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

…i com la llarga marxa des dels ORÍGENS ens hauria de salvar la IDENTITAT

General

Ramon d’Abadal ho encertava plenament en parlar de "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població". Aquesta és una de les claus de la pervivència de la nació catalana, que avui s’ha d’adequar, com tot cristo, als efectes globalitzadors. També la restitució, a Montjuïc, de les quatre barres de Puig i Cadafalch que va fer destruir Primo de Rivera seria un símbol, prou emblemàtic, de fer visible la catalanitat com una porta d’acollida a aquesta època incerta. 

"Totes les invasions de gots, de moros, de francs; totes les immigracions d’"hispans", de jueus, d’orientals, de francesos, d’andalusos, que hem pogut sofrir del segle V ençà, per molt que ens hagin afectat, no han aconseguit esborrar la continuïtat del fons bàsic de la nostra població. En el poble català actual existeix un sector, encara avui probablement el més nombrós, segurament el que continua donant el to, que, si podíem establir les genealogies familiars, trobaríem que deriva d’aquella població que durant vora set-cents anys visqué damunt la terra catalana sota regiment romà.

"Les gents del nostre país són, molt sovint, els descendents directes, per la sang, d’aquells indígenes, esdevinguts provincials romans, que s’anaren succeint des del segle II abans de Jesucrist fins ben entrat el cinquè i que encara continuaren la supervivència romanística, governats pels gots, fins al 700, llavors de l’entrada dels moros.

"Vora set-cents anys d’història sota una tutela de forta potencialitat com la romana, canviaren l’ànim d’aquelles gents i els imprimiren el caràcter indeleble que encara avui ens personifica. (…)". 

Ara que la immigració és un dels aspectes que torna a condicionar-nos el futur col·lectiu, m’ha agradat de trobar, a Els precedents antics a la història de Catalunya, aquestes consideracions del seu autor, Ramon d’Abadal, que crec que tenen tant d’interès.

I és que el futur del nostre món, ja irreversiblement globalitzat, esdevindrà raonablement positiu si les identitats no es dilueixen, ans al contrari: si són potenciades adequadament sobre la base del diàleg, la cooperació i l’intercanvi. Aquest és un -entre d’altres no pas menors- dels eixos del nostre temps.

Per sort, la catalanitat -una llarga marxa des dels nostres precedents antics- ha estat, històricament, una eina molt permeable. Un sistema constructiu obert a les incorporacions més diverses i gens sotmès a l’exclusivitat dels orígens. I és bo que això sigui així, sempre que no s’esborri "la continuïtat del fons bàsic de la nostra població", com diu d’Abadal. 

No sé si les quatre barres que Josep Puig i Cadafalch dissenyà per a Montjuïc, i que la Dictadura primorriverista feu enderrocar barroerament, arribaran a rehabilitar-se, tal com reclamen des de fa algun temps un seguit d’entitats i col·lectius. Personalment, veig aquestes barres, aquest monument enyorat i mític, com un símbol de la continuïtat catalana en un món més obert, divers i complex que mai. Com una de les portes d’acollida dels catalans a aquesta època incerta.

El fet que persones vingudes d’arreu ens ajudin a què el país tiri endavant és tan lògic com inevitable. El planeta està molt desequilibrat i les catalanes i els catalans no ens caracteritzem, precisament, pel nostre afany reproductiu. Però la nova gent només s’incorporarà al fet català amb prou garanties si els aborígens en donem l’adequat testimoni.

Catalunya és de totes i tots, però difícilment tothom se sentirà implicat en el seu futur si els que ja hi érem perdem el tremp nacional. Mestres com d’Abadal, Puig i Cadafalch i tants d’altres han sabut orientar-nos i en han traçat amb lucidesa el camí, però qui ha de marcar el pas ben viu som nosaltres… en companyia dels que se’ns vagin creuant.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.