A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“HAYATA DAIR” de LIVANELI: les lletres que més m’agraden

General

Em plaurà que conegueu i compartiu algunes de les lletres que he trobat més interessants de Hayata dair (Sobre la vida), el disc de Livaneli que ara mateix torno a escoltar. No sempre són seves, ja que l’immens artista sap pouar -només faltaria!- en reconeguts poetes turcs. Les que sí que són meves -excuseu-me, si cal- són les versions lliures d’aquests versos al català. 

Hayata dair, com ja us he comentat en el post anterior, el localitzareu per www.resistencia.es. El mateix segell també ha publicat un treball històric conjunt de Livaneli i Mikis Theodorakis. Com també us deia, Hayata dair es va gravar tant a Istanbul com a Atenes, en una nova i conseqüent aportació livaneliana a la millor fluïdesa -ai!- de la relacions entre grecs i turcs.

Els temes del disc, interpretats per la veu alhora robusta, càlida i tendra d’aquest artista mediterrani i universal, és el resultat més aviat dens de l’expressió genuïna de sentiments i experiències. El mateix Livaneli admet que l’aigua de la vida maldava per sortir fora, delerosa de formar una cascada que anés cap a la llum.

En aquest treball del 2005 hi trobareu, doncs, cors que bateguen amb amor i excitació, també amb passió, malentesos i ressentiment. En fi, ecos de la nostra a voltes miserable, però també meravellosa, existència.

Em plaurà, doncs, que conegueu i compartiu les lletres que m’han agradat més, en versió lliure -i confio que no massa destralera- al català.

 

La meva pobre ànima enamorada

Ai, la meva pobra ànima enamorada,/ ai, la meva commoció com de poeta,/ ai, la meva embriaguesa,/ ai, el meu cor embogit./ Calleu-vos ja i calmeu-me.

He recorregut molts oceans,/ m’he perdut en molts mars/ amb els pals trencats/ i les veles esquinçades./ He tornat cansat de molts viatges.

Ai, la meva ànima ferida,/ ai, la meva debilitat humana./ Ai, la meva rebel·lió, el meu aïllament./ Vingueu ja i calmeu-me.

Ai, el meu costat optimista,/ ai, els meus enganys,/ ai, les meves lluites/ i els meus pesars./ Calleu-vos ja i calmeu-me.

                                                   (Livaneli)

 

On ets?

Per la nit, una veu trenca el meu somni./ Tremolo dins meu: “On ets?”/ És la que sempre he anhelat./ Estic enamorat de la veu que m’obsessiona.

Alguns dies, arrossegant-me,/ ella s’uneix al vent i desapareix./ Alguns dies segueix les meves passes/ i de sobte crida: “On ets?”.

No hi ha un altre amor dins meu,/ tot el meu ésser vaig lliurar-lo a ella i prou/ amb l’esperança que, un dia, des del més profund,/ des d’allí em digués: “Vine”.

 

                        (poema d’Ahmet Kutsi Tocer)

Güldünya 

Güldunya, Güldunya./ Plori el món, rigui el món./ A Güldünya li van disprar./ Escolta, món, el que et dic.

Istanbul ple de cases./ Dins, les seves parets/ són pintades de blanc./ A Güldünya li van disparar./ L’arbre de la joventut/ s’ha truncat./

Güldunya, Güldunya.

Istanbul ple de basars./ Al seu interior, homes de cor cruel./ No respecteu més el costum./ La tomba obscura és el seu premi.

Güldünya, Güldunya.

(Homenatge personal de Livaneli a una noia assassinada després que la violessin)   

 

Estimar és

Estimar és renunciar a aquest món./ Estimar és abocar la teva essència i anar-te’n.

Tot oferint els dolços als estrany,/ estimar és empassar-te el verí.

Si plouen problemes del cel,/ estimar és mantenir el cap ben alt.

Si el món és un mar de foc,/ estimar és capbussar-s’hi.

Jo, Esrefogiu Rumi, us dic la veritat:/ estimar és renunciar a viure.

(Esrefogiu Rumi, poeta i mestre sufí del segle XV) 

 

 

Com veieu, aquest darrer poema és una mica fort, i no crec que Livaneli -que és un poeta del segle XX abocat al XXI- en comparteixi del tot el sentit o la forma d’expressar-lo. En tot cas, el gran artista turc sap que la vida sorgeix de la tradició i es retroba constantment en les seves evolucions successives.

Us deixo ara, doncs, a partir de la meva rotunda aposta per Livaneli, mentre acabo d’apurar la seva veu i el so de les cordes, la guitarra, el clarinet, la flauta, el piano, el bouzouki, el psalteri… Us deixo mentre penso, renovadament, que només consolidarem l’extensió de la diversitat cultural no tan sols des del diàleg, sinó l’intercanvi d’expressions, pensaments i identitats tan creatiu -i també revulsiu- com sigui possible. Crec que una globalització ben entesa hauria d’anar, poc o molt, per aquí.

Pels qui encara no el coneixíeu, Livaneli, des de la llum d’Istanbul, pot esdevenir un nou emblema per tal d’assolir-ho…

  1. La poesia és una de les poques coses que ens salva. T’escriure amb més temps. Però m’ha interessat el que ens dius d’en Livaneli. Avui he tornat de Barcelona. Bona nit. Afegiré més comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.