A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

GORBATXOV, de bona memòria

General

Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país  avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l’arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Per als qui som ja una mica grandets -i grandetes-, Gorby és un dels referents de la història contemporània. La resta potser haureu de consultar bibliografia o, més ràpidament, buscar al Google.

Com a mandatari, l’home no se’n va sortir, però va ser decisiu en la superació de la Guerra Freda i l’adveniment d’un nou escenari internacional que, per no massa temps, semblava digne de ser viscut. Li devem molt, doncs, i, segurament, no l’hi hem agraït prou. 
En arribar al poder l’any 1985, Gorbatxov era, per al cada cop més rovellat poder soviètic de l’època, com el cirurgià que té el deure d’operar un tumor. En obrir el cos, ell i el seu equip de quiròfan s’adonen que ja és massa tard, i que no es tracta d’un dany localitzat, sinó d’un càncer esdevingut metàstasi.

Sigui com sigui, calia operar. Per això, el nou líder de l’URSS va tirar endavant les seves polítiques de perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència) per tal d’intentar salvar els mobles de l’anomenat socialisme real tot contribuint a transformar-lo. Probablement ja sabia que no se’n podia sortir, perquè les contradiccions eren excessives. Uns anys abans, jo havia llegit llibres com Calle del proletario rojo, dels periodistes -propers al Partit Comunista francès- Nina i Jean Kéhayan i La Nomenklatura, de l’historiador rus Mikhaïl Voslensky i ja es veia que allò no anava ni amb rodes. I les visites a algunes capitals de l’Est, més tard, m’ho van acabar de confirmar.

Les contradiccions econòmiques, les crisis socials, els nombrosos problemes nacionals, la pressió del capitalisme amb líders polítics de l’estil del nord-americà Ronald Reagan, la britànica Margaret Thatcher, l’alemany Helmut Kohl… Tot plegat, per al benintencionat -sobretot per a nosaltres, la gent d’Occident- Gorby, era massa. Stalin, singularment, havia contribuït a corcar un sistema polític i econòmic que, en teoria, volia crear l’home nou, i ja ho heu vist…

La qual cosa no vol dir que a mi, i a tanta altra gent, ens hagi fet mai peça el capitalisme: ens hi hem hagut d’adaptar, ve-t’ho aquí… Però hem cregut sobretot -i de vegades costa- en la força de la democràcia. En l’articulació d’un sistema de poder que estimuli la participació de la gent i equilibri el paper de l’Administració amb la vitalitat que correspon a una societat civil forta.

Aquest camí, Mikhaïl Gorbatxov, potser fent de la necessitat virtut, va fer el possible per recorre’l, i el seu missatge regenerador, doncs, podia semblar universal. Fracassat aparentment -al sistema polític que comandava des de Moscou se l’ha acabat engolint, gairebé del tot, la història-, dic que és de bona memòria perquè va contribuir, amb totes les seves contradiccions, a obrir-nos dreceres. Per això crec, com diria el Comandante aquell del Carib, que la Història l’absoldrà.  

  1. Al meu parer fou  un dels polítics essencials del segle XX. Només podem valorar el polític, però pel que sé d’ell em sembla que tot el que féu requereix una gran personalitat -empènyer en el sentit d’uns canvis tan forts suposa sempre una gran fortalesa interior, pens. Salutacions cordials Ma

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.