A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

FUSTER perdurable?

Sense categoria

Un documental sobre la vida i la trajectòria de Joan Fuster, far -o un dels cims- de la cultura catalana del segle XX, es va presentar ahir al vespre a l’Institut d’Estudis Catalans. La caricatura adjunta ens presenta divertidament un home que era sobretot càustic, perquè la seva  lucidesa proverbial va impedir-li -singularment, en els seus últims anys- que es fes il·lusions excessives sobre el futur del país…

… o dels països, perquè ja sabeu que Fuster, des del País Valencià, va posar en circulació el concepte de Països Catalans. Ho va fer amb l’optimisme de la intel·ligència que propugnava Gramsci, un dels seus pensadors admirats -sense menystenir la influència de Montaigne i altres monstres de la raó crítica.  Però, és clar, també compta el pessimisme de la voluntat que constatava aquell gran italià represaliat pel feixisme. En definitiva, ¿és perdurable, l’àrea lingüística i cultural que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer)? ¿És perdurable, el mestratge fusterià? Suposo que sí, però… 

Els documentals són una de les eines més interessants que tenim a l’abast per tal de poder comprendre, sense dedicar-hi massa esforç ni molt de temps, el món que ens ha tocat viure. En el post anterior us parlava del protagonitzat per Jacques Vergès, de factura molt cinematogràfica. Ara n’he vist un de format més clàssic però prou interessant, si més no, per conèixer més de prop un dels nostres màxims referents culturals.

Ser Joan Fuster és una producció conjunta del Taller d’Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. El seu realitzador és Llorenç Soler, un home prou experimentat en el gènere, i té una durada de 70 minuts. Temps suficient per esbrinar el pensament i la trajectòria de Joan Fuster i Ortells (Sueca, la Ribera Baixa, 1922-1992), de la seva pròpia mà -a través, entre d’altres documents, d’una entrevista que li feu la inoblidable Montserrat Roig- i també dels testimonis de més d’una trentena de les personalitats que van tractar-lo o s’hi senten vinculades.

Entre els valencians hi figuren, per exemple, l’indispensable Eliseu Climent, Francesc de P. Burguera, Júlia Blasco, Adolf Beltran, Vicent Pitarch, Manuel Alcaraz -res a veure amb ell, que jo sàpiga, malgrat que tinc alguns orígens familiars relativament a prop d’Alcoi-, Ricard Pérez Casado, Josep Iborra, Antoni Ferrando… I, entre els catalans del Principat, Lluís Llach, Jordi Pujol, Lola Badia, Albert Manent, Eulàlia Duran, Josep M. Castellet, Josep Fontana i dos dels fusterians més conspicus i que ahir seien, precisament, davant meu: Max Cahner i Joaquim Maluquer. Sense deixar de banda la personalitat de Raimon, que faria d’home-pont en aquest cas.

A part d’informar-vos de l’aparició d’un llibre que ofereix la transcripció íntegra de les 33 entrevistes fetes per al film [http://puv.uv.es], crec que sobre l’abast de la trajectòria de Fuster no crec que sigui necessari estendre’m massa. Ell contribuí poderosament a desvetllar els vincles entre uns territoris que ja hem vist que és molt difícil, ara com ara, que arribin a constituir qualsevol mena d’unitat política. La democràcia autonòmica que patim no ho ha afavorit gaire. Mentre la Generalitat valenciana, per exemple, continuï a les mans del PP -i per decisió popular, que és el que sap més greu-, poc avançarem, i no crec que el nou dirigent socialista Jorge Alarte sigui, precisament, una mena d’Obama en aquest sentit… Potser a les Illes -tant de bo- la situació sigui una mica diferent.

Però, en canvi -i això és un dels mèrits poc discutibles de Fuster-, els Països Catalans sí que continuen sent poc o molt tangibles com a domini cultural i lingüístic. A certs nivells, si més no, i més amenaçats del que caldria. Suposo que això no s’esvaïrà del tot i, amb una mica de sort, tendirà a expandir-se. Però no n’estic prou segur. Tot depèn, en definitiva, del fet que les noves generacions agafin suficientment el relleu i que les altres sàpiguen transmetre’l.

Mentrestant, el senyor Fuster, des de la seva casa del suecà carrer de Sant Josep, 10, continuarà mirant-s’ho amb prou murrieria i un punt d’escepticisme. Ell prou que en va fer, de feina, quan li tocava. I suportant no solament homenatges, sinó alguna bomba de les que poden fer mal…         

  1. Pensa que Joan Fuster és un pensador i escriptor alemany (de l’Escola de Franckfurt) o francès de la colla dels Roland Bartes, etc. És a dir, estrangeritzal. I et trobaràs llegint-lo que és un del grans intel·lectuals del segle XX.

    Fes-hi la prova: Fuster no et defraudarà.

    Cordialment.

    PS: és el problema de tindre’l massa a a prop.

Respon a josepblesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.