A la brasa i al caliu

La interessant revista berguedana que és L’Erol  va dedicar ja fa un cert temps -hivern del 2012- un dels seus números -el 114- al tema dels emboscats. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos d’algunes comarques per no haver d’anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Alguns devien ser poc o molt franquistes, però la majoria persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell…

A l’article erolià que la imatge reprodueix parcialment, “L’avi no va anar a la guerra”, Dani Sala i Núria Sala hi escriuen:

“No volien lluitar. Aquesta és l’única condició indiscutible dels milers d’emboscats que, durant la guerra civil, van viure de forma miserable i trista pels boscos catalans, en especial del prepirineu”.

“La majoria d’emboscats havien pres la determinació de no anar a una guerra que, simplement, no anava amb ells. I van agafar-se a una oportunitat de la qual no van gaudir els nois de ciutat: una xarxa de suport teixida per milers de masies, i sostinguda fonamentalment per les dones de pagès”.

“El Berguedà va ser una de les comarques on més joves es van emboscar, juntament amb el Solsonès, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà i altres zones de mitja muntanya”.

El meu sogre, que de jove vivia a Cardona -o sigui, a la part del Bages que es troba a prop del Solsonès-, va ser un d’aquests emboscats. I potser sí que aleshores en tenia poca, de convicció col·lectiva, però més endavant, i fins a la seva mort, en va adquirir, i molta…

Els emboscats no sempre tenien una actitud passiva. Alguns -no és el cas que ara us comentava- van aconseguir armes i van protagonitzar enfrontaments amb les forces d’ordre públic i contra les persones identificades amb la causa republicana que els denunciaven.

La seva vida no era gens fàcil. Molts d’ells van arribar al límit de la seva resistència i, quan el govern de la República va dictar una amnistia per a tots aquells que s’hi presentessin voluntaris entre el 18 d’agost i el 15 de setembre del 1938, molts ho van fer.

Tanmateix, el fenomen era tan estès que Franco es va arribar a plantejar la possibilitat d’organitzar-los com una guerrilla potent a la rereguarda republicana, però les dificultats per a armar-los el van fer desistir de la idea -d’altres idees i atrocitats és obvi que no en va desistir.

Està bé el dossier de L’Erol , com suposo que paga la pena llegir el llibre Emboscats, de la historiadora Esther Miralles (Ara Llibres, 2013). També va ser interessant, en el seu moment, el documental de TVC Emboscats. Memòria d’una geografia secreta.

El tardofranquisme intentà capitalitzar la memòria d’uns amagats i fugitius que, rigorosament, no es pot dir que haguessin estat addictes en bloc a l’Alzamiento. Per això a Solsona, a la plaça del Camp, se’ls dedicà un monument que -no sé si l’heu vist- és ben poca cosa…

“L’avi no va anar a la guerra”… Potser no, però tampoc no la va planejar. És el que passa pràcticament en totes, també en els múltiples i terribles conflictes bèl·lics que als occidentals ens incomoden -però, per sort, no ens massacren- ara mateix.