A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Els 10 posts MÉS SEGUITS del 2007 (i 2)

Sense categoria

L’any ha començat, des del punt de vista artístic, una mica durillo per "culpa" de la visió de Las 13 rosas, una pel·lícula espanyola d’Emilio Martínez-Lázaro sobre la repressió al Madrid del 1939, sense concessions però excel·lent, d’altra banda. Molt més dur, moralment, va ser l’inici de l’any passat amb la mort, tan injusta, de l’Arnau. Dins la desgràcia irreparable, em complau molt que el post que li vaig dedicar -i que iniciava el bloc- hagi estat el sisè més seguit. La seva memòria -alhora trista i tendra- bé s’ho mereix.


6) L’ARNAU

Poc a afegir, doncs, però realment m’agrada que us hagi estremit, com a mi, la mort als quinze anys d’aquest noi per circumstàncies diguem-ne naturals. Una manera de deixar la vida avui no gens freqüent en el nostre entorn però, malgrat tot, possible.

7) L’HELENA, cap a la UAB i el futur

Va trigar encara uns mesos a fer-se fonedissa de la meva visió gairebé diària, del meu trajecte vital, ben fixada a l’andana del ferrocarril metropolità. És una Helena i en són moltes. Moltes sensibilitats, molts afanys, moltes ambicions legítimes i desigs de superació, a mig camí entre la virtut i la necessitat.

Ja havíeu vist que aquesta Helena, individualment, no existeix, però esdevé l’exemple col·lectiu de la noia jove que demà esdevindrà dona i pot reclamar tots el drets perquè sap sortir-se bé de tots els deures. D’ella, d’elles, han de ser alguns, o molts, dels rastres de vida més importants d’aquest futur que intuïm, tan esperançat com problemàtic.  

8) TIA MARIA, el meu plaer dels déus (n’hi ha més)

M’agrada igualment que hagueu compartit força amb mi aquesta addicció, una de les més dolces i -practicada moderadament-beneficioses que tinc. Gràcies al Tia Maria, precisament, ens vam conèixer amb tu, Victòria, i jo, des d’aleshores, vaig mesurant les petites oscil·lacions del teu pèndol i tu veient quins són els diferents graus d’emoció -t’agraeixo que els creguis "ben temperats"- a la brasa i al caliu.

9) La bèstia no era el FAUNE 

Freqüento relativament poc el cinema, com ja us deia en aquest post, però El laberinto del fauno és una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he vist en els darrers anys. També ara amb Las 13 rosas i fa poques setmanes, amb El orfanato, he tornat a comprovar que la creativitat del cinema espanyol -tot i que el director del segon d’aquests films sigui d’aquí- continua donant bones i interessants sorpreses.
 
Ja m’agradaria que fos així, en general, pel que fa al cinema català! Hi ha excepcions a la regla, d’acord, però tothom sap que en la majoria de les altres arts ens en sortim millor. I la manca d’una indústria cinematogràfica i audiovisual realment potent crec que no ho explica tot. O potser sí, i aleshores el problema és, senzillament, de base.

10) CINTA MASSIP, des de l’ull del rinoceront

Amb la Cinta som companys al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però ella -vinculada, d’altra banda, al Centre KRTU- és, a més, una bona poetessa i una dona que respira cultura per tots els porus. Les i els qui us hagueu fet amb el seu llibre, Amurada, ja us haureu adonat de la qualitat de la seva producció. 

—————–

També em sembla just destacar aquí que una altra xicota bolcada en els quefers de la cultura -però des d’una vessant més d’estudiosa-, la Mireia Sopena, va ocupar, fins no fa pas massa, la desena posició amb MIREIA SOPENA, totxanes d’infraestuctura cultural. Triple honor en aquest cas: per l’interès de la tasca de la Mireia, per Joan Josep Isern -que em va inspirar el títol de la mà del seu tan seguit bloc Totxanes, totxos i maons– i per mi mateix pel fet d’haver sabut triar bé el nom.

Un lloc, el d’aquesta desena posició -ara ocupada per la Cinta-, que no és a la cua de res, sinó en setial d’honor tenint en compte els 90 posts que he estat capaç de penjar a la xarxa l’any 2007.

Gràcies, a més de la Victòria, al Lluís, la Montse, la Maria Dolors, la Maria, el Raül, el Guillem, la Lali, el Francesc, els Joans, la Mar, l’Anita, la Noe, la Cristina, el Jesús Maria, l’Antoni, la Concepció, el Jordi, el Marc i altres persones que, a més de seguir-me com totes i tots vosaltres, han gosat fer comentaris als meus textos. Sempre amb interès i, a voltes, amb polèmica, que no cal dir que també convé.

Per tant, i ara en general, amb el vostre suport atent, continuat i -per què no dir-ho- també carinyós, continuaré donat guerra aquest 2008, tot i ser un decidit partidari de la pau. De temes per comentar, creieu-me, no me’n falten, però he d’anar-los dosificant en funció del temps,  l’oportunitat i també el desig de no cansar-vos massa.

Fins ara mateix…

  1. Em preparo per al combat, com diuen les glosadores de Mallorca…
    A la teva salut amb un glopet de Tia Maria. Accepto la convocatòria…
    Per molts posts

Respon a Maria Dolors Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.