El TRIPARTIT que potser ens convé
És curiós que Alícia Sánchez-Camacho i Joan Laporta coincideixin en la possibilitat d’un altre govern tripartit, però de signe ben distint del que hi ha hagut aquests darrers anys a Catalunya. L’una, com és lògic, voldria veure’l fora de l’horitzó, i l’altre el contempla com una opció plausible en el cas que la coalició que encapçala es col·loqui mitjanament bé en el Parlament.
M’estic referint a un tripartit format per CiU, ERC i SI. Jo el veig més aviat poc factible, atès que al catalanisme hi ha dominat massa, habitualment, la pràctica de l’autoodi. Però crec que al país li podria convenir, sobretot si volem que, en la legislatura que és a tocar, el sobiranisme avanci d’una manera decisiva.
L’Alícia -aquesta senyora pepera que darrerament no para de donar la llauna– ha estat la primera en fer-me’n adonar. I és que reneguem molt de l’actual govern tripartit -i amb una certa raó-, però potser el que a Catalunya li convindria -al PP, gens- és un altre tripartit de signe ben distint: l’integrat per Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya i Solidaritat Catalana per la Independència.
El Jan, en l’entrevista que li he llegit al núm. 1376 d’El Temps, també demostra que el tema l’atrau, però per raons diametralment oposades. “L’ideal seria -diu- un govern de CiU, ERC i SI, amb CiU i ERC assumint el compromís”. Es refereix al compromís de declarar la independència durant la legislatura vinent.
Primera dificultat, doncs, perquè assumir aquest compromís, sobretot per part de CiU, ho veig una mica difícil. D’altra banda, també caldria passar pàgina al molt que s’han fet la punyeta ERC i CiU durant aquests anys, en línia amb una de les millors tradicions del catalanisme polític: accentuar les discrepàncies -fins a fer-ne dificultats gairebé insalvables- i fer poc cas de les coincidències -ai, uix!
Sap greu que, en aquesta hipotètica gran coalició, el Reagrupament Independentista no pugui ser-hi. I no per res, sinó perquè la seva presència parlamentària sembla que punxa en la majoria d’enquestes. L’ideal era que els partidaris de Carretero i els de Laporta s’haguessin entès prèviament, però ja veiem que això no ha estat possible. En qualsevol cas, tothom té el dret democràtic -i també nacional- de situar-se adequadament en el nostre horitzó…
Veient totes aquestes opcions que tenim, començo a pensar seriosament en la possibilitat d’empadronar-me a l’Aragó. No és que el govern d’allà m’entusiasmi, però no han de suportar determinades coses i al damunt tenen una economia i uns impostos més normalets, ja que no han de pagar aquestes institucions duplicades i triplicades.
També penso en plegar de català quan veig tota la colla dels representants anant a rebre aquest impresentable de Ratzinger, saludant-lo i rient-li les gràcies. Sí que estem apanyats!
Totes aquestes elucubracions fromen part de l’esoterisme, més aviat…
En Jan LAporta no em sembla un personatge de feiar. Ni el Mas, ni el Puigcercós.
Aquesta tríada ens hauria de governar? On ens portaria?
A l’hort, em temo…
Però si cal : I per què no?. Primer siguem qui som i després ja filarem prim
El que tinc clar (ja n’he parlat al meu bloc) és que el que no tindrem és un tripartit del tipus que hem conegut aquests darrers 7 anys. Aquest és impossible perquè el PSC s’ha entestat a posar-se de cul a l’esperit del 10J que avança cap a la independència. En lloc d’això, un pacte com el que tu dius? Potser sí. A mi em semblarà bé qualsevol pacte que accepti el compromís que ha proposat ERC: l’exigència d’un referèndum d’independència. Que a Madrid ens diran que no? Que ens impediran fer-ho posant-hi tantes traves com puguin? Ja hi comptem amb això. De fet, d’això es tracta, que ens diguin que no, perquè així es retraten i torna a quedar clar que Espanya no és democràcia. Així sumarem més gent a la causa de la independència.
Penso que, en política, per visualitzar el futur cal analitzar el passat. L’Artur Mas ha perdut la gran oportunitat, no de liderar la casa gran del catalanisme que ja ha passat a millor vida, sinó de dur la gran nació catalana cap a la plenitud com a Estat lliure. Si CiU volgués la independència ho diria. Són autonomistes, cosa que és molt respectable, com qualsevol altra opció. Però no és la meva. Una altra persona ens haurà de portar a ser Estat de ple dret. Esperem que amb en Joan Laporta ens en sortim.
Jo voldria poder votar una coalició Solidaritat-Reagrupament i tirar pel dret proclamant la independència des del Parlament… Però com que, malauradament, no s’han posat d’acord -i segueixo sense entendre’n els motius- i en presentar-s’hi separats tindran molts menys escons, per culpa de la famosa llei d’Hont; doncs potser això que planteges d’una coalició CIU, ERC i SC no estaria malament. Molt pitjor seria una coaliació CIU-PP o una PSC-PP a l’estil del País Basc.
Sigui com sigui, la il·lusió d’apropar-nos a la independència cada vegada la veig més lluny… i penso que potser l’única manera de lluitar pel que volem és votant Reagrupament, perquè ells si que fa anys que lluiten pel mateix, tenen le idees clares i saben el que volen i el que NO VOLEN. I no volen, no volem, que des d’Espanya ens prenguin mai més per imbècils amb tanta història de retallar l’Estatut, de dir-nos que ens donaran suport, d’estafar-nos els impostos i a sobre tornar a prohibir-nos el català a les administracions públiques! És que ja n’hi ha prou i aquest és el missatge que s’hauria de “llegir” en els resultats de les urnes: n’estem farts d’aquesta història! Si ens odieu tant, deixeu-nos ser lliures d’una vegada i s’ha acabat el problema (el vostre, però sobretot el nostre!).
Disculpa Joan si he estat massa contundent… però és que quan hi penso, no puc evitar-ho, em surt la vena de “catalana emprenyada”…