El SEGLE XX no existeix
Aquesta és una de les tendències actuals: si alguna cosa sembla rància, no és ni del segle XX, que qui sap si no ha existit mai…
Em sap greu, perquè sempre dic que el considero el meu segle. Entre moltes altres coses -algunes, molt dolentes- la Humanitat va arribar a la Lluna -i no la de València-, fita que encara no hem superat.
Doncs bé, a voltes sembla que amb el segle XX passa una mica el mateix: si ets modern, pertanys al XXI; si ets antic, te’n vas de pet al XIX. Òndia! Estem parlant del segle de la Revolució soviètica; dels feixismes; de la Guerra Civil espanyola; de la Guerra Freda; de la del Vietnam; de l’arribada a la Lluna; de la descolonització d’Àfrica; de la caiguda del mur de Berlín; de l’invent d’Internet…
Situat, per naixença, entre els segles XX i el XXI, sempre dic que el primer és el meu segle. És en el que em vaig capacitar per a la vida adulta; en el que em vaig enamorar; en el que vaig tenir les filles; en el que vaig adquirir ús de raó política, social, cultural… El segle XX, a més d’estar vinculat als records de joventut, és el que m’ha donat consciència del món, i també dimensió moral.
Per això em sap greu que a voltes se l’oblidi. Situats en aquest incert XXI -que potser ens portarà als catalans, tant de bo!, la independència-, li devem molt…
Bon dia !