A la brasa i al caliu

Com que el segueixo habitualment a El Punt Avui i la seva columna em complau pràcticament sempre, hi anava molt ben predisposat, a la lectura d’El nét del pirata. A aquests records -o memòries provisionals– de Manuel Cuyàs Gibert. A aquest exercici lloable de “jo sóc jo i, en el món que ens acull o ens destrossa, la meva mataronina circumstància”…

I a fe que no m’ha decebut. Més ben dit: m’ha encantat. El llibre l’he trobat tan amè, interesant i ben escrit que se m’ha fet curt. Com diria l’autor, la seva lectura se m’ha desfet com un bolado. I és que, quina delícia hagués estat anar passant encara més pàgines amb la prosa captivadora d’aquest mestre del periodisme català contemporani. O un d’ells, per no mitificar en excés.

En poques paraules, El nét del pirata és l’evolució de la història recent de Catalunya passada pel sedàs d’una ciutat mitjana de característiques singulars -tot i que, en alguna mesura, de trets potser no prou acusats, però realment existents. I per la mirada -goso dir seductora– d’un autor dotat d’un instint d’observació de la realitat que no sempre s’estila. Amb una manera de dir les coses que se’ns transmet de seguida, de tan propera i versemblant, però imbuïda sense embafar d’una ironia intel·ligent que mai deriva en el sarcasme.

Fill, jo mateix, de Terrassa -una altra de les ciutats mitjanes de Catalunya-, l’aventura de Manuel Cuyàs m’ha interessat perquè m’hi he reconegut en diversos aspectes -jo també vaig ser alumne dels Escolapis, per exemple. Però el llibre, lògicament, és un compendi de plans generals -les vicissituds de la intrasocietat mataronina, de la Catalunya d’un franquisme que va haver d’evolucionar malgré lui perquè el món anava canviant- i d’escenes personals. Per exemple, la vocació cinèfila d’en Cuyàs -que comparteixo, però sóc lluny d’igualar-, és deliciosa, tal com ell ens l’explica:

“Vaig ser un desficiat del cine. I tot i que un dia vaig mig prometre que quan haguessin substituït les pel·lícules per la projecció electrònica i hagués desaparegut del foradet el senyor que mirava jo deixaria d’anar al cine perquè per mi hauria perdut l’embruix, la veritat és que encara hi vaig i que quan m’assec a la butaca penso que hi ha pocs llocs al món on em senti tan feliç i confortable. Després la pel·lícula m’haurà agradat o no, i la tendència actual és que no me n’agradi cap o cada cop me n’agradin menys, però hi torno sempre”.

Hi ha moltes altres delícies, en aquest llibre. Per començar, el pas de les generacions, des de l’avi pirata a l’Atlàntic llatinoamericà que biològicament, ben bé d’avi, no ho és. O la vida cultural d’una clara ambició catalanista de la capital del Maresme, encapçalada per en Terri i les seves tertúlies del Racó. O el fet de ramblejar, òbviament per la Rambla de Mataró, microcosmos on l’autor ha viscut sempre. O el món d’experiències -universitàries i professionals- que per a Cuyàs ha estat Barcelona, sense deixar de banda la Girona que, com a periodista, l’acollí d’entrada millor que el Cap-i-Casal…

Hi ha tot això i més. La peculiar relació amb Jordi Pujol, també, a qui l’autor ajudà a redactar els tres volums de Memòries  i mira ara, tu… Però pronostico -tal com també ho ha fet hàbilment el nostre periodista a El Punt Avui  d’aquest 8 d’agost-  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/767516-aixo-em-passa-perque-soc-mes-burro-del-que-tothom-es-pensa.html que la història no jutjarà només el president per la seva censurable malifeta.

Hi ha molts continguts, tons i accents, a El nét del pirata. Per això em sobta la relativa fredor amb què una nota de lectura del Serra d’Or  de juny acull l’obra. És clar que el meu entusiasme pel periodista-escriptor i pel volum no ha de ser, necessàriament, compartit…

Llegiu les pàgines viscudes d’aquest nét adoptiu  que és el Manuel i aprendreu i us distraureu tot delectant-vos, que deia aquell. I a veure si us passa, poc o molt, com a mi: de tan interessant, el llibre se us farà curt i voldreu, ni que sigui idealment, allargar-lo.