A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

El nou KOSOVO, a cures intensives

Sense categoria

Kosovo ja és un nou Estat… si el deixen. La comunitat internacional està dividida en aquest cas -un pèl singular, admetem-ho-, però jo crec que els kosovars, la batalla, ja l’han guanyat. Entre d’altres coses, perquè han tingut prou paciència. La paciència de ser els últims del conflicte dels Balcans…

Fins i tot Espanya, per raons òbvies tan reticent a aquesta sobirania -l’estrany seria el contrari-, haurà d’acabar acceptant el principi de realitat. Això no treu que, ara com ara, el nou convidat a taula tingui les facultats lleugerament disminuïdes… Però, en un món que es vol més just -si és que realment ho vol-, no seria lògic que l’ajudéssim entre tots? Compten massa, com sempre, l’economia i la geopolítica, però l’eix que realment hauria de prevaldre -i, segurament, és el que acabarà passant, si més no per la proximitat amb la UE- és el de la democràcia.

1) Els catalans, el fet que Europa tingui un nou Estat en virtut d’un procés d’autodeterminació, ho hem de veure amb simpatia, al marge, en principi, de qualsevol altra consideració.

2) El nou Estat kosovar, com no se li escapa a ningú, ha estat parit amb fòrceps i es trobarà, suposo que per un temps no pas curt, a la incubadora política. Esdevé un nou actor de l’escaquer internacional, però protegit, assistit, ajudat. Tal com han anat les coses, podria ser d’altra manera?

3) El protectorat internacional, doncs, s’allargarà, previsiblement. Però quan neix un setmesó, o qualsevol altra criatura amb dificultats, no correm a ajudar-lo? Doncs, el mateix hauríem de fer amb les nacions, però ja se sap que la competència és massa ferotge. I que la política internacional, sovint, ho és tot menys compassiva… El mateix Ibrahim Rugova (1944-2006), líder històric dels albanokosovars i víctima, també, de la follia desfermada per Slobodan Milosevic i els seus sicaris, va ser un més -però no un qualsevol- a comprovar-ho.

4) I socialment -excepte la carcúndia habitual-, no tenim prou assimilat el divorci? Així, per què es veu encara amb mals ulls que els territoris puguin casar-se, descasar-se, separar-se, divorciar-se… quan puguin, vulguin i s’hi arrisquin?

5) La posició d’Espanya, alineant-se amb Rússia, Grècia, Rumania, Bulgària, Eslovàquia, Xipre, la Xina… i, òbviament, Sèrbia, resulta lamentable, però no pas incoherent. I és que, us imagineu que Madrid hagués celebrat la independència kosovar? Aleshores, la contradicció amb les seves actuacions interiors ja seria molt cínica, o massa flagrant. Tot i que la mateixa França, per exemple, demostra no tenir escrúpols en aquest sentit, però ja sabeu que les reivindicacions nacionals a l’Hexàgon -excepte en el cas de Còrsega- resulten més aviat històriques que no pas actuals.

6) El que no entenc gaire és la posició d’Eslovàquia, feliçment separada de Txèquia en el seu moment. M’ho hauran d’explicar…

7) Els Estats Units són un dels principals valedors del nou estat. Ja sabem que als nordamericans sempre els mou alguna mena d’interès -com a tothom, siguem clars- i, en aquest cas, la possibilitat d’alterar la situació geopolítica a Europa. Veure la bandera de les barres i els estels tan unida a la kosovar -la vella i la nova- fa una certa angúnia. De tota manera, i què? I, a més, en el cas de Kosovo, pel mig no hi ha petroli…

8) Els kosovars ja han començat a ser lliures, però molts d’ells -i d’elles- no poden treballar, i menjar, amb prou feines. Què hi perdríem, entre tots, ajudant-los una mica per tal que el nou Estat no sigui inviable? Sèrbia potser sí que hi perd -i Rússia, per identitat paneslava i raons estratègiqeues. Però ja és hora que els serbis, en primer terme, s’adonin que han d’expiar els seus molts pecats col·lectius… i mirar decididament cap a la Unió Europea. Sense que això vulgui dir que els kosovars i, sobretot, la majoria d’origen albanès, siguin, precisament, uns angelets… Només que el nou Estat ens pogués preservar, a mig termini, del vandalisme de les temudes bandes d’albanokosovars ja es podria estar -per raons, en aquest cas, molt pragmàtiques- a favor seu.

9) Les tensions entre els serbis i els albanokosovars han estat una constant al llarg de la història. Deixaran de ser-ho ara? Ho veig una mica difícil, però és indipensable que els dirigents del nou estat mantinguin la seva voluntat democràtica i mult¡ètnica, i que això sàpiguen -i els deixin- traduir-ho en fets. Veurem… Però el que queda clar, com diu Antoni Segura, és que "la situació de bloqueig no podia mantenir-se indefinidament".

10) I Catalunya i la resta de països d’àmbit català, Euskadi, Galícia…? Doncs la independència de Kosovo, en principi, no els fa cap mal, però faran -farem- molt millor de continuar emmirallant-nos en Escòcia, Flandes, no sé si encara el Quebec… I, en tot cas, una cosa sí que és ben clara: cada nació crea el seu propi model, traça el seu camí personal i instransferible: el de la marxa -tan imparable, o no, com ho vulguin els seus ciutadans- cap a la sobirania. Que avui, ja ho sabem, s’esdevé en el marc d’un món global i mena a aliances més àmplies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.