“EL MÓN D’AHIR”, un llibre grandiós
Tal i com es diu a la contraportada, som davant d’“un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent“. Ben cert, però trobo que l’editor es queda curt…
Tot subratllant diversos continguts de les seves pàgines, aquest cop potser n’he fet un gra massa. Però és que costa no trobar-hi, a El món d’ahir -traduït esplèndidament per Joan Fontcuberta– frases elegants, reflexions denses, descripcions enginyoses, intercanvis de relleu… I, sobretot, el potent relat d’unes dècades que van configurar d’una manera determinant aquest temps nostre, en una Europa que ha estat el testimoni de la més alta civilització i també de la més abjecta barbàrie.
Stefan Zweig, jueu austríac i un dels millors escriptors de la modernitat, ens ofereix una radiografia crec que del tot versemblant de l’ambient, les circumstàncies i els canvis que van trasbalsar el nostre continent a finals del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX, amb les tràgiques davallades als inferns de dues guerres mundials. És un món que va veure esfondrar-se un espai central europeu que ens havia anat elevant els cors i omplert les butxaques, però que sucumbiria davant crisis successives i no seria capaç de procurar la llibertat, el benestar ni el progrés moral de la majoria.
“La història, obeint una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època. Per això no recordo quan va ser la primera vegada que vaig sentir el nom d’Adolf Hitler, aquest nom que, des de ja fa anys, ens veiem obligats a tenir present o a pronunciar en relació amb qualsevol cosa, cada dia, gairebé cada segon, el nom de l’home que ha portat al nostre món més mal que qualsevol altre de tots els temps.
“De totes maneres, devia ser força aviat, perquè la nostra Salzburg, situada a una distància de dues hores i mitja de tren, era com una ciutat veïna de Munic, de manera que els afers purament locals d’allà ens arribaven bastant de pressa. Només sé que un dia -no en sabria dir la data- em va venir a veure un conegut d’allà queixant-se que a Munic tornava a haver-hi agitació. Hi havia sobretot un agitador tremebund que es deia Hitler, celebrava reunions amb moltes batusses i atiava la gent, de la manera més vulgar, contra la República i els jueus”.
Aquest és només un dels tants fragments interessants del llibre. A les seves pàgines, per damunt de tot, hi senyoreja l’actitud moral d’un pacifista actiu, d’un maître à penser veritablement independent, d’un patriota europeu. Que ens explica com ningú el que anomena el món de la seguretat que va ser l’Imperi austrohungarès de la seva infantesa i joventut, la complexa Gran Guerra europea i la preparació d’una segona Guerra Gran de la qual escapolir-se’n del tot es feia pràcticament impossible. Per a oprobi de molta gent, per a vergonya de tothom…
Zweig resulta del tot admirable, però suposo que devia ser, poc o molt, això que en diuen un misogin. Potser no tenia “aversió a les dones”, com diu el diccionari sobre aquest concepte, però el cas és que a El món d’ahir ens explica moltes coses, inclosa la seva amistat amb creadors i pensadors considerables. En canvi, no hi ha pràcticament cap rastre de les seves dues dones, excepte un breu esment cap al final de l’obra de quan anava a casar-se amb la segona, de la qual no surt ni el nom. Tampoc no hi ha constància d’altres relacions íntimes, ni de la seva visió de l’univers femení. Qui sap si aquesta indiferència la comportava l’època, quan la dona encara era vista com un complement, o considerada un món a part…
En tot cas, aquestes Memòries d’un europeu, un dels millors llibres que he pogut llegir fins ara, m’han robat el cor per sempre i m’animen a buscar més títols de l’autor. Per exemple, els seus Moments estel·lars de la humanitat, que també Quaderns Crema ha posat, en català, al nostre abast.
D’altra banda, la traducció al català de Zweig du uns quants anys, però sempre val més tard que mai.