A la brasa i al caliu

I no és que s’hagués relaxat, però sí que havia perdut una certa presència pública. Ara, amb la seva Crida a la societat civil catalana, amb el web i el bloc, el Club d’Opinió Arnau de Vilanova torna a impulsar la seva voluntat cívica i social -fins i tot política, en el millor sentit del concepte- a l’entorn d’un país i una societat que han d’assajar nous camins en aquest convuls món mundial que, en principi, ens acull.

L’Avui d’ahir, a tota pàgina -la 7, per ser precisos-, va difondre com a anunci una Crida a la societat civil catalana signada pel Club d’Opinió Arnau de Vilanova. Podeu conèixer aquest relativament breu manifest a través de www.arnaudevilanova.com, i també us hi podeu adherir.

No cal dir que us convido a fer-ho. A donar el vostre suport -amb tot el que això ha d’implicar- a una proposta que conté, en síntesi, cinc grans eixos:

1) Instar les institucions catalanes a fer una política inequívoca al servei de la nostra realitat com a nació.

2) Reclamar una política econòmica que faci compatible el creixement amb la solidaritat social i la integració de la immigració.

3) Procurar que s’aturi el progressiu decreixement de l’ús social de la llengua catalana.

4) Exigir el ple desenvolupament del nou Estatut sense excuses ni dilacions.

5) Fer una crida a la societat civil per tal que reclami de les institucions la defensa de l’autogovern, de la identitat nacional, del progrés econòmic i de la cohesió social.

El Club Arnau de Vilanova va ser fundat l’any 1981 per un grup de professionals -molts d’ells propers a sectors cristians progressistes- pertanyents a diversos sectors d’activitat i a distintes sensibilitats nacionalistes. Jo, que em considero agnòstic, hi sóc des del 1983 -gairebé ja un quart de segle, doncs!- i m’hi he trobat sempre còmode. Això també contribueix a demostrar que els Arnaus -com també algú ens anomena- són, som, un exemple de convivència, tolerància i voluntat de diàleg. Seria convenient que fos habitualment així en la vida col·lectiva, tant la catalana com les altres.

La qual cosa no vol dir, òbviament, que no hi hagi hagut petites crisis. Una de les més importants va ser la marxa d’un petit grup de persones -valuoses, cal dir-ho- properes o vinculades al PSC. D’això ja fa força temps. Els llargs anys de governació convergent feien que qualsevol iniciativa de caire nacionalista amb una certa empenta -i que no fos considerada més aviat extremista- se la vinculés, massa fàcilment, a CiU.

I no era -ni és- cert. A l’Arnau de Vilanova -nom que remet al conegut metge, humanista heterodox i escriptor català a cavall entre els segles XIII i XIV- hi convivim persones de diverses sensibilitats catalanistes, en un arc que abasta des d’Unió Democràtica a Iniciativa. És molt difícil, òbviament, que s’hi deixi caure algú més o menys pròxim al PP, però no veig que els socialistes -i sobretot, el seu sector més catalanista- n’hagin de quedar exclosos.

El nostre objectiu de fons és Dinamitzar la societat catalana, com diu el títol del llibre que va publicar Galerada el 2002 en ocasió dels vint primers anys del Club, acomplerts el 2001. La nostra reflexió ha comportat, al llarg del temps, la publicació als mitjans de molts articles d’opinió i d’uns quants manifestos, signats a nivell personal o col·lectivament i recollits, sobretot, en els dos primers volums d’El discret encant del nacionalisme (La Llar del Llibre, 1989) i un tercer (Mediterrània, 2004). 

A més, hem impulsat altres llibres, també de caire individual i col·lectiu. Alguns han estat publicats en castellà per tal d’incitar al diàleg -sempre tan difícil- més enllà de l’Ebre. Hem organitzat sopars, conferències i debats. Hem procurat mantenir un contacte més o menys constant amb diverses entitats culturals i cíviques. Havíem dinat regularment i ara sopem -de tant en tant, ho fem amb convidat: l’últim, precisament, Vicent Partal. Hem conviscut molt, en definitiva. Ens hem fet grans…

… però també hem sabut trobar, en els darrers anys, saba jove, que bàsicament prové de cercles pròxims a ESADE. De manera que tenim sèniors molt destacats, una petita generació intermèdia en la qual m’incloc i aquests elements més nous que ens garanteixen el futur.

Ara, a través del web propi, del bloc que hem obert recentment a Vilaweb (http://blocs.mesvilaweb.com/arnauvilanova) -en el qual també hi trobareu el manifest d’ahir- i de noves iniciatives que anirem impulsant, renovem la nostra voluntat de presència. Volem una Catalunya en plenitud, tan lliure com sigui possible, tan interdependent com sigui necessari. Aspirem a uns Països Catalans nacionalment vertebrats i tan interconnectats com es pugui. Ens agradaria viure en una Península Ibèrica en condicions d’equitat, si més no. Som partidaris d’una Europa de progrés i d’un món desenvolupat, més just, socialment solidari, sostenible, humanista i en pau…

O sigui, gairebé res!