A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

El CERCLE D’ECONOMIA hi toca, però també ensenya l’orella

General

El darrer document d’opinió del Cercle d’Economia -entitat que l’any que ve celebrarà el seu cinquantenari- ha suscitat un debat oportú sobre el futur de l’empresa a Catalunya. Es tracta d’una anàlisi incisiva i també autocrítica sobre la qüestió, tot i que hi ha qui la titlla de pessimista. A parer meu, el paper és francament interessant, però també hi he trobat alguns aspectes que -tot i que no m’estranyen gaire- no deixen de decebre’m. 

L’economia -i tot l’univers dels números que du associat- mai no ha estat un àmbit en el qual m’hi hagi sentit especialment còmode. Si en el seu moment no em vaig declarar marxista és perquè -tot i considerar el marxisme un mètode d’anàlisi útil per a entendre l’evolució del món- considerava que les teories de Marx i el seu amic Engels comportaven un determinisme econòmic excessiu. En poques paraules: que la història potser sí que era la història de la lluita de classes, però també algunes coses més.

D’altra banda, tot i que per tradició familiar i origen territorial -si em seguiu habitualment ja haureu vist en algun moment que sóc de Terrassa- em tocava ser empresari del tèxtil, de jove vaig viure plenament l’últim franquisme, o sigui, una època una mica convulsa. Quan tenia disset o divuit anys, per exemple -estem parlant del 1972 i el 1973-, sempre dic que era d’aquells que si em creuava amb algun empresari o cosa similar pel carrer, jo, si podia, canviava de vorera.

Sortosament, aquest infantilisme ja fa molts anys que el vaig superar. Però vaig estudiar filosofia, filologia i després periodisme -l’única carrera que tinc acabada- i sempre he estat del ram de la lletra com  a professional dedicat a la comunicació i la cultura. Ara: l’economia m’interessa no tant per sí mateixa, sinó per la seva incidència en la societat -avui esdevinguda global- i, singularment, en l’evolució del meu país.

Per això, aquests dies que, casualment, m’ha caigut a les mans el darrer paper d’opinió del Cercle d’Economia, intitulat La responsabilitat de l’empresariat català, me l’he llegit amb especial interès. I, per tant, celebro el ressò que ha tingut, en uns moments en què a Catalunya són necessàries tant la crítica com l’autocrítica, vinculades, si pot ser, a l’afirmació nacional.    

És cert, com opinen els membres del Cercle -avui presidit per José Manuel Lara-, que tots els possibles mals de Catalunya no cal atribuir-los només als poders públics -tot i que jo trobo que el victimisme, entre nosaltres, té base i, per tant, una raó de ser suficient. També em sembla obvi que "l’empresariat català no ha sabut agrupar-se ni apostar fortament en moments en els quals podia i havia de fer-ho". I que a la nostra empresa, majoritàriament de base familiar, li costa una mica adaptar-se als reptes de la globalització.

I tampoc no resulta positiu el fet que "l’empresariat català, en general, no ha estat capaç de liderar nous projectes, ni tan sols de mantenir-ne alguns dels quals, amb seu operativa a Catalunya, representaven centres de poder econòmic més enllà del nostre territori"

D’altra banda, estic força d’acord amb les principals conclusions que el document proposa, tals com:

  • Arriscar més, sense perdre el seny però adaptant-lo a les exigències actuals.
  • Abandonar l’individualisme quan calgui.
  • Prioritzar l’empresa per davant dels interessos immediats de l’accionista.
  • Liderar amb ambició els canvis que el mercat requereix.
  • Saber diferenciar el que és la propietat de l’empresa de la seva gestió.

Són, tots aquests, aspectes que em semblen bé per elemental sentit comú i sense necessitat de ser un expert econòmic. I tenint en compte, d’altra banda, que, tot i que el capitalisme pugui ser força injust, bona part de la població hem acabat acceptant o, si més no, assumint les seves regles. Potser perquè les alternatives que es van plantejar en el seu moment, o van fracassar de manera estrepitosa o són massa teòriques. I això no es contradiu amb què jo mateix, com a socialdemòcrata, continuï creient que el paper regulador i, si s’escau, intervencionista del sector públic no deixa de ser indispensable. I que no deixi de pensar que els impactes mediambientals del sistema, en força aspectes, són demolidors.

Però en el document també hi he trobat, si més no, dues perles mitjançant les quals els membres del Cercle -professionals de l’empresa i de l’economia distingits i persones, com podeu imaginar, del morro fi- ensenyen una mica l’orella. Si més no, en relació a una visió realment nacional del nostre país.

És quan es considera, per exemple, que "ens trobem immersos en uns debats i prioritats de caràcter identitari que l’única cosa que fa (sic) es (sic) perjudicar el desenvolupament empresarial i, a més, ens condueixen a un continu enfrontament amb el conjunt d’Espanya"

(Com veureu, a aquest paper del Cercle, tot i que ben redactat, no li hagués anat malament una darrera revisió lingüística abans de veure la llum).

I la segona perla és quan es destaca "el que representa una Espanya amb presència en el món amb un idioma que és la segona llengua de l’espai occidental". Home, a un li hagués agradat alguna referència, ni que fos mínima, al paper -força més modest al planeta, ja ho sé- de la llengua pròpia de Catalunya. A més, a l’espai occidental, a part de l’anglès, hi ha altres idiomes potser no tan parlats o entesos com el castellà, però sí -penso, bàsicament, en el francès o alemany- amb cultures i economies més força més potents al darrere.

En fi, ja veieu la mentalitat nacional de fons amb què està escrit La responsabilitat de l’empresariat català. I sap greu perquè, insisteixo, a grans trets conforma una reflexió interessant. Però potser seria demanar molt -el país és petit i tots ens coneixem- que els nostres empresaris i els nostres economistes més influents, a més de bons professionals, fossin també destacats patriotes. Vaja, tal com està el pati, potser seria demanar la lluna.

Qui sap si algun dia això pot canviar. De fet, la Catalunya d’avui -també per les moltes coses que en pocs anys ens han passat i no cal dir que ens continuen passant- ja no és aquell oasi tan aparentment tranquil que diuen que era. Tanmateix, les elits -aquí i arreu- són, habitualment, més aviat còmodes i poc partidàries d’arriscar. I el seu principal diari de referència a Catalunya –La Vanguardia- continua escrivint-se en castellà. Si aquest aspecte concret -algun dia, algun any, algun segle- canviés, potser arribaríem a pensar que algunes actituds de fons també estan canviant. De debò. I tant de bo!   

 

Respon a Marc Arza Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.