A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

DYANGO, “sospirs” que ja no són d’ESPANYA

Sense categoria
Ara es veu que Dyango s’ha tornat independentista, o ja ho era fa temps i no ens ho havia dit, o ni ell mateix no ho sabia prou bé… Tant li fa, perquè a mi, si el seu patriotisme em complau, m’ha agradat sempre com a intèrpret. Fins i tot si canta en castellà, que és la llengua que, artísticament, ha emprat més al llarg de la seva trajectòria. I és que les emocions, els sentiments, no tenen fronteres.

Ara, la caverna habitual brama contra el ciutadà Josep Gómez Romero, i això, tal com estan les coses, no pot sorprendre ningú. Ja s’ho faran… Però no podran impedir que jo m’emocioni  de nou escoltant les seves cançons, també en la meva llengua.

Com que em considero un romàntic -concepte no sé si prou de moda a hores d’ara-, un artista com Dyango m’ha interessant sempre. La seva poderosa veu, deliciosament trencada; el seu sentimentalisme una mica camp, nostàlgic, fins i tot decadent; la simpatia, entre educada i desimbolta, que desplega per l’escenari; totes les emocions que és capaç de transmetre’ns…
 
Ara que no costa gaire de percebre que molts espanyols -no pas tots, sortosament- ens tenen un cert odi, una gran cançó com Ódiame http://youtu.be/Q3KMWCwTqfo -que no té cap mena d’intenció política- pot servir per a posar-hi una mica d’humor, a la cosa…

Darrerament s’ha anunciat que l’artista barceloní participarà al Concert per la Llibertat del pròxim 29 de juny. Jo, si puc, també hi seré, tot i que la ràpida i massiva venda d’entrades pot haver-ho complicat força… A partir d’aquí, al ciutadà Josep Gómez Romero semblen haver-li crescut els nans, tot i que ell sap defensar-se hàbilment (no us perdeu el vídeo, sobretot): http://ecoteuve.eleconomista.es/programas/noticias/4887797/06/13/Dyango-pide-la-independencia-de-Cataluna-en-la-tertulia-de-Isabel-Duran-en-13TV.html

Com que Dyango, quan canti al Camp Nou, ho farà -suposo- en català, paga la pena que escoltem aquesta magnífica crida solidària, Quan l’amor és tan gran http://youtu.be/AxcGc45gsWo. L’acompanya una altra veu, també excepcional, la del gran tenor Jaume Aragall.            

Ja sabeu que tot està prou complicat, inclòs això del dret a decidir. Als catalans, ni sospirar no ens deixen, des de Madrid. Sentim finalment, doncs, un altre tema bonic i ben conegut, Suspiros de España http://youtu.be/PvH3N6JBlDc. També li retreuen -ja ho heu vist- haver-lo interpretat en el seu moment, al nostre artista…

Ells són així. Però nosaltres, a la nostra.

   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.