A la brasa i al caliu

O INDEPENDÈNCIA dependent,  tal és l’estat -ben contradictori- de la situació. Però prefereixo, per al títol, el primer dels conceptes perquè -tot i que moltes i molts ens sentim moralment independents, i els resultats del 27-S ho avalen força- depenem encara de l’Estat que ja fa uns quants segles que ens fa la guitza…

Aquests dies i setmanes, tot va a un ritme trepidant, nerviós, embogit… A partir d’unes eleccions que, si els independentistes no hem guanyat en vots -i caldria veure fins a quin punt això ha estat així, o no-, sí que ho hem fet clarament en escons. Però no tan contundentment, ho sabem, com caldria.

I d’aquí plora la criatura.  D’aquí, i de tota la merda -exagerada, o no- que va escampant -com i quan li convé- l’Estat del que depenem encara, no se sap fins a quan. Tant de bo, seguint el full de ruta, fóssim capaços de fer la feina de desconnexió en 18 mesos, que a mi em costa de creure…

Mentrestant, el repte immediat és l’elecció d’un nou president -o presidenta- i del seu Govern. He estat ben convençut de la idoneïtat d’Artur Mas per a repetir en el càrrec.  Perquè se l’ha anat jugant, ha adquirit els darrers anys el carisma que abans no li coneixíem i, per damunt de tot, continua sent el nostre millor actiu internacional.

Però ara no sé si ho tinc tan clar. Malgrat creure’l un polític net, hi ha ombres  prou denses sobre el partit que presideix, tot i que sense sentències judicials fermes. L’alma mater d’aquesta formació i, singularment, el seu entorn familiar, és evident que no ajuden gaire…

En qualsevol cas, un argument favorable a la independència -un altre- també és aquest: “Corrupció? Si és que en tenim -que segurament que sí-, ja ens la netejarem nosaltres. No vostès. Vostès, precisament!!”.

Si malgrat tot la negociació amb la CUP tira finalment endavant -vull creure, a hores d’ara, que sí-, veurem quin recorregut de futur tindran aquest Govern i l’actual president en funcions. Sempre assetjat, Mas haurà de continuar jugant-se-la, sent l’artífex de més d’una fugida cap endavant. És clar que el procés, sense aquests impulsos, tampoc no arribarà gaire enlloc. Per tant, potser és millor que l’Artur sigui president: això sí, amb força canvis -ben lògics- en el Govern.

Gairebé tot val… menys el fet que haguem d’anar a unes noves eleccions catalanes. Aviat veurem si la CUP s’avé finalment a baixar del burro, en el bon sentit. Tanmateix… Escoltes Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta i altres exponents d’aquesta força tan col·lectiva i t’adones que són instal·lats en l’univers d’una puresa i una coherència a voltes admirables, però que sovint no passen la prova del cotó de la realitat. Encara que tu mateix, si no anti del tot, tampoc estiguis per les glòries del capitalisme, precisament…

I, a l’altra banda de la trinxera, l’Estat espanyol. Aquest conjunt de poders fàctics autoritari, per molt democràtica que intenti vendre’ns la seva Constitució, que no ho és prou, o no ho és en aspectes essencials. Ni reformada, perquè tampoc les forces que diuen que volen aquesta via admeten amb facilitat -amb alguna excepció, i encara- el dret a decidir dels pobles.

De manera que estem entre l’espasa monàrquica i les parets ben altes, o a voltes massa sinuoses, que ens bastim nosaltres mateixos. Massa dependents, encara, per a esdevenir lliures. Massa independents, més aviat, com per a tornar a caure en segons quins paranys. Prou que sabeu que jo vull per al meu país un horitzó net, lluminós i intens com el de la imatge de sota. Però és clar que fa temps que m’afaito, que ens afaitem, i que les noies us pentineu, habitualment amb delicadesa …