Del tot fidel a “INFIDELS”
La sèrie de TV3 Infidels és una de les millors que jo li he vist a la nostra des de no recordo quant de temps. Procuro ser-li fidel tant com puc, que és gairebé sempre. Els dimarts a la nit i, si s’escau -repeteixen l’episodi-, els diumenges.
Infidels, per a la gent de la meva generació, constitueix una mena de mirall per tal de comprendre millor els reptes, els sentiments i les dèries de les lleves que vénen al darrere. La Paula (Sílvia Bel), la Lídia (Montse Guallar), la Joana (Montse Germán), la Cruz (Íngrid Rubio) i l’Arlet (Aina Clotet) són models d’algunes dones d’avui. Infidels a moltes convencions, però, sobretot, extraordinàriament fidels a la seva pell.
Dones que ja no necessiten alliberar-se -o molt menys que abans- però que, sobretot, lluiten per viure en plenitud. Per transmetre’ns -amb totes les contradiccions, ben poc evitables- l’impuls d’una existència digna per tal que el món sigui més bell…
Els episodis d’Infidels [http://www.tv3.cat/infidels] suposen per a mi, habitualment, una festa. Dels sentits -que també- però, sobretot, de la sensibilitat i la intel·ligència. I són un altre dels pretextos per a rebatre que la televisió, de caixa tonta, necessàriament, no en té res. Si de cas, les tonteries les hi posen uns quants, en forma de Gran Hermano i moltes altres nicieses, hagudes i per haver…
Ja en la seva tercera temporada, Infidels assoleix, novament, una fita que no ignoràvem: que la indústria audiovisial catalana és capaç de fer produccions de nivell. En el camp de les relacions personals, aquesta és una de les vegades que ha arriscat més, i amb millors resultats.
Cal felicitar-se per l’excel·lència de l’amistós nucli dur que interpreten les cinc actrius i pel treball de les seves altres companyes, i també, no cal dir, per la tasca d’uns actors que juguen el seu rol a les històries amb tanta versatilitat com eficàcia. I cal fer un esment especial a les i el guionistes, perquè la sèrie manté sostingudament l’interès, amb el concurs de la creativitat musical de Raül Fernández Refree. Fins al punt que, amb companyies tan selectes, és gairebé impossible fer badalls…
La complexitat de la intra-història del segle XXI, amb ficcions així, podem arribar a entendre-la. Ni que sigui de la mà de situacions que, a voltes, semblen portades al límit, però que resulten habitualment tan versemblants.
La feminitat -no sé si el feminisme- que destil·la Infidels no té res d’encarcarada. Ni la Paula, ni la Lídia, ni la Joana, ni la Cruz ni l’Arlet no ens volen demostrar res: prou feina que tenen de no esdevenir víctimes del seu propi destí. Per això s’hi rebel·len, i s’agiten, i lluiten. Perquè la fatalitat no les atrapi, i per viure la nostra època no ja de manera intensa, sinó tan humanament rica i plena com l’ambient ho permet…
Jo en sóc, pràcticament a cada episodi, un espectador encisat. Aquesta és la TV que realment m’agrada: la que em fa gaudir i m’omple, alhora, de rastres de vida. La que em permet, des de la percepció psicològica, admirar les dones -com he fet sempre- en tota la seva complexitat sense sentir, com a home, cap mena de vergonya. La que fa possible que estableixi amb les sensacions, els sentiments, les actituds, les mentalitats… la pell de les persones, les complicitats més sensibles, els vincles més emotius.
La que ens fa percebre Televisió de Catalunya, com a emissora nacional, més creativa que mai…
Des de Munic segueixo la sèrie, on line clar, i estic d’acord amb tu. Aquí Munic no tinc tantes possibilitats d’escoltar parlar català, bé hi ha un grup de catalans que ens reunim una vegada al mes i celebrem el Sant Jordi i altres esdeveniments.
INFIDELS és interessant i intensa, una sèrie coral amb un bon repartiment. Jo també, com tu dius, sóc fidel a infidels.