A la brasa i al caliu

Ja em perdonareu, però jo, en tot aquest merder que s’ha creat a partir de començar-se a conèixer la ditxosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, hi veig força comèdia. Alguns dels principals actors en fan, d’una manera poc o molt interessada. I qui hi perd, òbviament, és el conjunt d’un poble a qui no es deixa decidir, d’una manera veritablement democràtica, el seu lloc dins Europa.

M’agradaria saber com ens en sortirem, de tot aquest embolic. Perquè no és tan fàcil. La nostra unitat, sovint, no va molt més enllà de la retòrica, i encara més quan els interessos partidistes l’esmicolen. I encara més abans d’unes eleccions. I tanmateix…

– Per començar, fa comèdia el PP, que és el principal agent provocador de tota aquesta situació. Aparentment, ha obtingut molt menys del que volia -només hagués faltat!-, però se n’ha sortit essencialment en el que és un dels seus objectius històrics: limitar al màxim l’autogovern català.

– En fa el propi Tribunal, que només ha donat a conèixer un avenç de la sentència per a calibrar-ne les reaccions. I ho ha fet poc abans de vacances, aprofitant el període preelectoral a Catalunya i enmig del clima que generen la crisi econòmica, corrupteles com la del cas Palau…

– En fa el PSOE, que vol fer creure que l’Estatut és, en gran part, constitucional, però obvia que la nova retallada n’afecta qüestions realment importants. A banda que la Constitució no deixa de ser, per sí mateixa, una cotilla…

– En fa el PSC, atrapat -com sempre- entre dos focs. Montilla, enmig de les seves contradiccions, diu que voldria refer el suposat pacte entre Catalunya i Espanya, però Zapatero -ni que volgués ajudar-lo, si és que vol- és un president massa dèbil per anar contra els poders fàctics de l’Estat.

Quant a les forces diguem-ne nacionals, tracten de dissimular la seva relativa desorientació tant com poden: 

– CiU confia que de la situació en podrà treure rendiment electoral.

– Esquerra marca paquet independentista més que mai, potser perquè aquesta és la millor fugida cap endavant a una situació difícil de resoldre, ara com ara…

– Les noves forces sobiranistes, poc consolidades a dia d’avui, veuen l’atzucac actual com la seva oportunitat, i és lògic. La sentència fabricarà nous independentistes, seria una de les seves virtuts.

Podria afegir més punts, però, a curt termini, només trobo que l’assistència a la manifestació que convoca Òmnium Cultural el pròxim 10 de juliol pot ser un cert remei pal·liatiu, i espero que també valuós. Sense entrar, necessàriament, en una guerra de xifres, perquè qui ha començat a dictar sentència prou que sap que el juliol no és el millor mes possible perquè el personal es mobilitzi. Comèdia interessada, com ja dic, després de tants mesos i anys de marejar la perdiu… 

I a mig termini hi hauran les eleccions. No crec que resolguin la qüestió que ens ocupa, perquè ja veiem que l’Espanya de matriu castellana continua sent, per als catalans, un os ben difícil de rosegar. Però també poden ser una bona oportunitat per tal que continuem autodeterminant-nos per la via dels fets. Ep!, si les legítimes opcions partidistes no ens fan més mal del necessari…

Ja ho veieu, m’ha sortit un post relativament pessimista. D’altres internautes mostren més indignació, a diferència de la meva perplexitat. Però, ara mateix, algú hi veu realment més clar? Doncs que contribueixi -si és possible, amb lucidesa- a obrir la llauna.