Com dèiem ahir… fa 40 ANYS
El nostre tutor, Lluís Paloma, era el mestre i el prescriptor que ens obria, molt encertadament, finestres al món. Dijous passat li vam retre un sopar d’homenatge que va ser també per a nosaltres una vetllada de retrobament. La primera que fèiem en quatre dècades. Amb tota la significació que això suposa. Amb tota l’emoció de força vida ja viscuda. Amb els records que configuren la nostra memòria sentimental…
En la fluïdesa de l’ambient es notava que ens ha agradat molt de retrobar-nos, que hi havia ganes de passar-s’ho bé i moltes històries per explicar. Com dèiem ahir… Personalment, a força dels meus antics companys no els havia vist en tot aquest temps -la meva relativa llunyania de Terrassa té aquestes conseqüències. I deu haver-hi altres casos similars.
Amb el Lluís, el nostre professor, hi havia tingut algun contacte escadusser. Ara ja és a la setantena i es troba en plena forma, com vaig poder constatar en tenir la sort de compartir la taula al seu costat. És una persona d’una sostinguda vocació docent nodrida amb complements sòlids. El del cinema, per exemple. I que sent el pas de les successives generacions d’alumnes com una experiència valuosa, a nivell professional i humà.
Com us deia, per la seva iniciativa vam començar a conèixer París i Londres -amb Cambridge i Stratford-on-Avon-, i abans Roma, Florència, Pisa, Venècia i altres ciutats italianes. També vam fer una interessant ruta del Romànic, entre més activitats afegides a les hores lectives que, ara mateix, no sóc capaç de recordar. I, òbviament, vam créixer com a persones. Fins i tot, per primer cop des del punt de vista col·lectiu, amb noies provinents del proper Col·legi Vedruna, amb les que compartíem -a l’una i l’altra escola- el curs de COU.
El Lluís també va ser un dels impulsors d’aquesta plaent experiència. Tinc present la imatge que, en el moment inicial de la presentació, semblàvem com dos exèrcits dels antics abans de començar la batalla. Després, més relaxadament, anirien venint altres batalletes i liaisons, com és habitual en aquests casos. I algunes companyes queden més afavorides en el record, com l’altre dia vam poder constatar…
En fi, Can Colapi -nom popular del conegut col·legi terrassenc- ha representat un punt-i-apart important en les nostres vides. Jo, que hi vaig anar des de la classe dels caganers, us en podria explicar encara més coses. Però ara només vull dir que tinc, en conjunt, un bon record dels escolapis, i de l’educació rebuda de persones com el Lluís i d’altres ensenyants.
I no cal dir que agraeixo -agraïm- al Pere que hagi tingut l’empenta i la dedicació d’organitzar el sopar de dijous, tan càlid. A veure si n’hi ha més, també amb el concurs dels qui, aquesta vegada, no hi han pogut ser…
Curiosament, aquest Can Colapi de Terrassa imprimeix (o potser imprimia, que ara no ho sé) un senyal inequívoc… una manera de ser, però també de “estar” que donava un “estil propi” als seus alumnes. Un estil que no sabria com definir… potser molt humanista i de qualitat humana… i també gent amb inquietuds culturals, socials i, en general, gent de pau, que estima Catalunya i la seva llengua i tradicions. Una empremta única que us feia, us fa, (almenys als que he conegut o conec) persones molt especials, en el millor sentit de la paraula.
I, curiosament, per a mi, que no he anat mai a Can Colapi, (bé, m’hi portaven amb l’escola a combregar els primers divendres de mes) resulta que el professor Lluís Paloma no m’és gens desconegut.
Vaig viatjar a Itàlia amb un grup d’amics cap allà els anys 76 o 77.
I, per sort meva, va ser un viatge molt especial i molt ben aprofitat, perquè en el grup hi anaven els germans bessons Francesc i Quim Morera i en Pep Jover, tots ells ex-alumnes dels Escolapis de Terrassa i que coneixíen molt bé Itàlia… els hi havia portat el professor Lluís Paloma!. En vaig sentir molt a parlar… durant la preparació del viatge i també després. Recordo uns apunts que en Quim consultava quan érem a Itàlia i que havia agafat del viatge que havíen fet anys abans amb aquest professor…
Així doncs, també el meu agraïment perquè, encara que de manera indirecta, i per casualitat, jo el vaig “conèixer” i vaig saber que existia un professor anomenat Lluís Paloma a qui tothom admirava i recordava amb gran afecte. Els va saber transmetre la il·lusió per viatjar, per conèixer de debó el món i la seva gent, la seva història i la seva llengua. I aixó, aquesta, és l’empremta que hom copsa en trobar per la vida algun ex-alumne de Can Colapi, sobretot d’aquella època.
Després de llegir el teu post, he volgut compartir amb tu aquesta vivència que ens “agermana” una mica més, oi?
Salut!