A la brasa i al caliu

Us queda algun dia solt -preferentment a partir de divendres- per a aquesta Setmana Santa? Us proposo d’omplenar-lo -i encara us sobrarà temps, depèn d’on vingueu- amb cinc propostes d’interès, entre les quals la visita a l’adjunt monestir budista del Palau Novella, en ple massís del Garraf. I, si no podeu anar-hi ara, hi ha primavera -amb Buda, Jesús, Mahoma o cap d’ells- per temps… 

1) El Museu de Curiositats Marineres ROIG TOQUÉS

Amb quina il·lusió i carinyo ensenya, Francesc Roig Toqués, el seu Museu de Curiositats Marineres! Sí, el més conegut sobretot per l’atracció que suposa la carpa Juanita, situat a tocar de la platja de Ribes Roges, a Vilanova i la Geltrú [www.carpajuanita.com]. Ja l’havíem visitat algun cop, d’entre els diversos estius que hem anat a banyar-nos allí, però aquest diumenge, que plovia de gust, m’hi vaig literalment refugiar amb la meva filla gran -la resta de la família, sogra inclosa, van preferir d’assistir a missa de Rams.

El temps no predisposava gens a què la Juanita ens oferís les seves habilitats, sobretot la de beure en porró. Vam delectar-nos, doncs, i amb explicació exclusiva del vell capità -gairebé un Haddock de Vilanova-, en la contemplació de dissecats peixos singulars, vèrtebres de balena, estris de mestre d’aixa, imatges de transatlàntics històrics, peces emblemàtiques de vaixells civils i de guerra, canons del segle XVI, quaderns de bitàcora, un deliciós mascaró de proa… en fi, tota una vida dedicada al món del mar. I disposada -museu de butxaca– en un espai tan reduït com entranyable.     

2) La instal·lació de GUINOVART a la Torre de Ribes Roges

També a Vilanova, la Torre de Ribes Roges va ser construïda el darrer terç del segle XIX i és l’única que queda dempeus de les tres de què constava l’últim recinte fortificat de la Marina vilanovina. L’any 2000 s’hi va inaugurar l’espai d’art La Torre Blava, reeixida instal·lació de Josep Guinovart. Aquest espai -la base del qual és un blau puríssim i característic, del tot mediterrani- conforma un homenatge del reconegut pintor a la gent del mar i també a aquest àmbit vast i tan humanitzat al llarg de segles i mil·lenis.

Aquesta visita li devia, a Guinovart, de la mateix manera que encara tinc pendent la de l’Espai Guinovart d’Agramunt, en aquest cas un sentit homenatge a la terra. Tot plegat ho tenia clar, si més no, des que vaig entrevistar el pintor, al seu cau de la muntanya de Castelldefels, l’any 2005 per a El Temps. Personalment, Guinovart és el que més m’interessa dels grans artistes visuals catalans contemporanis, com em va fascinar, al seu dia, Joan Ponç. I aquesta instal·lació de Ribes Roges, com a memòria èpica del mar, no decep gens. 

M’agrada singularment el laberint de miralls de la segona planta de la Torre, l’eix central del qual és un molt guinovartià -em recorda una mica la superba instal·lació Contorn-Entorn (1976), que podeu continuar contempant al barceloní Poble Espanyol- conjunt de cordes i nusos dels oficis de mariner i de pescador. En fi, una obra d’art en diferents dimensions i especialment recomanable. 

3) Un bon tec al restaurant MARINA "CAN COLL"

Com us recomano -la meva família ho hem fet molts estius i alguna altra estació, com ara- reposar forces a un dels restaurants més antics de Vilanova, ja que data del 1929. El Marina "Can Coll" el trobem ubicat a la façana del Passeig Marítim (núm. 68, tel. 93 815 54 17), enfront del port. La seva especialitat, òbviament, és la cuina marinera, de la qual destaquem plats com la bullavesa, l’arròs negre, la gibrellada, els fideus rossejats, el llobarro, l’orada a la sal o al forn…

Sense descuidar-nos de l’emblemàtic xató, que ja deu saber el bon jan vilanoví que és Pere Tàpias que aquí el fan excels. Ni d’una bona paella, que aquest diumenge també ho era força, però no tenia del tot el punt de sal, pel meu gust. I va ser un autèntic luxe compartir xató i paella -a més d’uns postres deliciosos- amb dues ampolles de vidre blau, i sense proposar-nos-ho: la del Blanc de Blancs de Laccrima Baccus i l’aigua mineral de Solán de Cabras. I tot plegat, com de costum, per un preu crec que força raonable.

4) Una incursió al MASSÍS DEL GARRAF feréstec i inconegut

Sortim de Vilanova i la Geltrú i enfilem, des de Sitges, les costes del Garraf, sempre interessants i no gens difícils de superar amb una conducció mínimament atenta. Abans d’arribar a Castelldefels, desviem cap a la urbanització Rat Penat, que ens permet enfilar-nos al capdamunt del massís del Garraf, declarat parc natural. Per una carretera en força bon estat, anireu fent una mica les muntanyes russes per aquells relativament àrids, força pedregosos i més aviat feréstecs -una mica lunars- paratges.

Potser us semblarà aquesta la menys interessant de les propostes que us faig, però és com un camí iniciàtic -i mai tan ben dit- per arribar al monestir budista de la Plana Novella. D’altra banda, potser paga la pena el Garraf -i no parlo ara de la comarca- per sí mateix com a experiència diferent. Us confesso que jo, als meus 52 anys, nascut a Terrassa i resident a Barcelona des dels 27, encara no el coneixia. I això que, com tanta gent, havia vist des de baix moltes vegades aquestes muntanyes. No sé si vosaltres coneixeu, poc o molt, el massís del Garraf. A mi m’ha sorprès relativament, no sé encara si en positiu o en negatiu, i per això em proposo de tornar-hi algun altre dia amb més calma.

5) La visita al MONESTIR BUDISTA del Palau Novella

Prou interessant, si més no des del punt de vista cultural, és aquesta visita a l’únic monestir budista que hi ha a Catalunya. Al cor del parc natural i al terme d’Olivella, l’antic Palau Novella és, des del 1996, el cada cop més conegut monestir Sakya Tashi Ling [www.sakyapa.org], vinculat a la Fundació Prevain Acció Cultural [www.prevain.org].

Hi podeu anar, en aquest cas, només els dissabtes, diumenges i dies festius, i fins i tot podreu atipar-vos -amb la família, aquest dia, no ho vam fer- a base de dieta vegetariana. Amb independència de les vostres opinions sobre el budisme i l’oportunitat de la seva extensió al món occidental -jo, com a agnòstic, ho respecto-, és interessant la visita guiada al Museu d’Art i Cultura Tibetana i també a les poques però força ben recuperades estances romàntiques de l’antic Palau, a més de la capella. En aquest darrer cas, l’esperit de tolerància interreligiosa -diguem-ho així- és un dels aspectes del monestir que em sembla que més cal valorar, al marge que personalment pugui interessar-vos també el seu programa d’activitats. 

A finals del XIX, l’"indiano" -o "americano"- Pere Domènech va fer construir, a la Plana Novella del Garraf, l’antic Palau a compte de la fortuna que havia arreplegat a Cuba. D’aires premodernistes, hi ha qui diu que fins i tot va ser refugi d’Alfons XIII en presumptes aventures de faldilles… No sé si això és ben bé veritat, però, com a republicà que sóc de tota la vida, crec que, quan millor s’ho passin els reietons, menys ens emprenyaran. Només lamento que sigui a compte del nostre pressupost…

I és que, abans que rei espanyol -i borbó-, em faig budista, creieu-me!