A la brasa i al caliu

No és fet expressament, però m’encanta que, després del post sobre el gran Keith Jarrett, vingui ara aquest dedicat a un altre dels pianistes de jazz més mítics, el també increïble Chick Corea. Tenia moltes ganes -el coneixia poc, i no n’havia gaudit mai en directe- d’anar-lo a escoltar dijous passat a l’Auditori de Barcelona. I em va agradar moltíssim, per la seva música, però també per l’actitud…

Corea actuava al Voll-Damm Festival Internacional Jazz Barcelona al costat de The Vigil, una formidable banda de joves músics amb els quals comparteix el seu projecte actual, un altre entre els molts en què s’ha implicat en la seva prestigiosa trajectòria. Amb 74 anys, molt ben portats,  al de Massachusetts li agrada renovar-se envoltant-se de saba nova, tot seguint l’exemple del seu mestre Miles Davis, que a la dècada dels 60 el va incorporar a la seva banda i també li va donar una gran oportunitat.

Us deia que el concert de l’altre dia no em va seduir tan sols en la vessant artística, sinó també per l’actitud d’un músic que no es comporta damunt l’escenari com una mena de déu inaccessible, sinó com un mite proper. Qui sap si hi té alguna cosa a veure el fet que Corea sigui un membre destacat de la controvertida església de la Cienciologia, però les religions -a aquesta, no tothom la considera com a tal- no són el meu fort…

En qualsevol cas, a més d’un dels grans renovadors de l’escena jazzística contemporània, aquesta llegenda, insisteixo, és terrenal en el sentit de plenament a l’abast . La qual cosa no resulta tan freqüent en un món, el de l’espectacle, on els egos no paren. Els que ja l’hagueu anat a escoltar -ha vingut sovint a Barcelona– podreu corroborar-ho.

I és que el Ckick surt a l’escenari fent fotos al públic, amb la qual cosa es guanya de seguida la seva complicitat; no para de remarcar el protagonisme dels músics; quan no toca, s’acompanya de petits instruments de percussió per tal de seguir el ritme; comenta els temes amb tota naturalitat…

Això sí, sempre en anglès, perquè les seves vinculacions llatines -musicals, però també biogràfiques, ell és realment el ciutadà Armando Anthony Corea– no sembla que li hagin fet assimilar la llengua castellana. Tot i que figurin, entre els músics de The Vigil, caribenys de noms tan genuïns com Carlitos del Puerto o Luisito Quintero.

Un dels punts més àlgids del concert va ser, precisament, la interpretació de Zyriab  https://youtu.be/WHczWw4g7WE, un tema del singular i enyorat Paco de Lucía, amb qui Corea havia col·laborat. Precisament, a l’Auditori vam tenir la sort que ens delectés un convidat que és un dels referents internacional del jazz català, el baixista Carles Benavent, també col·laborador del Paco i del Ckick.

El concert es va cloure, en un clima apoteòsic, amb el pianista als teclats elèctrics  per a interpretar l’emblemàtica Spain https://youtu.be/IWBkVucVMCY, peça inspirada en sonoritats ibèriques i que parteix del famós Concierto de Aranjuez, del mestre saguntí Joaquim Rodrigo, a més de constituir un homenatge a Miles Davis, sempre present en els seus genials deixebles.

Ara se m’ha girat feina. Posats a fer, he llogat a la biblioteca -una de les meves addicions majors- el triple CD Trilogy (2014), en el qual Corea hi encapçala un trio amb el seu nom. El treball aplega temes com el suggestiu Alice in Wonderland https://youtu.be/2avN8X9w-rc.

Però se’m pot girar més feina encara. En el sentit d’anar més enllà del Keith i del Chick i, ara que la música de jazz em va encantant -singularment, la interpretada al piano-, conèixer molt millor alguns altres dels pianistes més influents del gènere. Monstres com Art Tatum, Thelonius Monk, Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, McCoy Tyner, Oscar Peterson, Ahmad Jamal…

A Bill Evans sí que l’he escoltat una mica, però a aquest gegant i a tots els altres -a més, òbviament, de Chick Corea i Keith Jarrett– serà un plaer…