A la brasa i al caliu

Tranquil·la, que tampoc no faig meves les posicions del teu oponent, Alfredo Pérez Rubalcaba, però he d’admetre que, si jo fos espanyol, hi trobaria  més punts en comú que no pas amb tu, que políticament -no t’enfadis- no em sembles “ni chicha ni limoná”.  

Vols encarnar la renovació socialista, però sembla que al PSOE, més que fer un debat de persones, el que hauríeu de fer, sobretot, és un debat d’idees. I no us en sobren gaires, com no n’hi sobren -ai las!- a la socialdemocràcia europea. Una ideologia que no s’oposa clarament al capitalisme, però que és obvi que, dins del sistema, juga, com si diguéssim, a camp contrari.

El darrer tomb ideològic d’una certa importància va ser, fa uns anys, el de la presumpta tercera via de Tony Blair i el seu mentor, Anthony Giddens, i ja veus tu com va anar la cosa…

Davant la crisi, Europa s’ha tornat conservadora. En l’aspecte econòmic, no cal dir, i també en el del respecte als drets dels pobles, que això ja ve de més lluny. Tot i que els escocesos, darrerament, empenyen fort en aquesta direcció, i fan bé. No sembla que ni tu ni l’Alfredo tingueu receptes miraculoses per al progrés: polític, econòmic, social, nacional -no nacional d’EpaÑa, òbviament.

Ell -ho sento, noia- em cau millor. El veig un polític amb més experiència i de valors més sòlids. Però té dues pegues importants: la primera, que ha perdut el combat electoral contra Rajoy per massa diferència. La segona, que li ha sortit -ja l’arrossegava, naturalment- una vena jacobina que a la gent que us dieu progressistes no us fa cap favor, perquè sona rància. Des de Catalunya, no cal dir, però també arreu on es valori el pensament avançat i, per tant, lliure.

I tu, Carmeta? Encara que et costi de reconèixer-ho, el teu catalanisme no passa de ser una mera peculiaritat regional. O, potser, una mena de federalisme descafeïnat… Qüestió d’accents, com dius, pensant en el futur d’EpaÑa, estat per al lideratge del qual has destapat, per fi, tota la teva ambició…

Saps què? Ja us ho fareu, els del PSOE, al pròxim congrés de Sevilla. Tot i que el problema no és tan sols per a vosaltres: també ho és per a mi, per exemple, que em sento socialdemòcrata des dels vint anys, si més no, quan militava al partit del malaguanyat Josep Pallach. Però el cas és que el metge em té prohibit, des dels temps de la Transició, votar socialista, perquè des del PSC, a Catalunya, n’heu usurpat la marca. Ja sé que les vostres contradiccions corresponen a les de la societat catalana i per això, com a país, així anem.    

Tu potser vas millor, perquè el teu sentiment, sobretot, és epañol. Si per xamba guanyessis el congrés -en tens possibilitats-, et sentiràs la megacrac, una mena de Joana d’Arc. O -millor encara- la Carmen de Mérimée i de Bizet. Veuríem, aleshores, què ets capaç de fer per Catalunya, ara que ja no ets –“manden firmes”– ministra de Defensa. ¿Ens demostraries, com que ja no vius a l’ombra de papà Zapatero -pobret…-, que tens al caparró alguna idea pròpia? Ni que sigui només una…