A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Celebreu els 50 anys de la CANÇÓ… des del pis de LLUÍS LLACH

Sense categoria

Malauradament, ja només fins al pròxim divendres, dia 13 de febrer. A Setba, zona d’art, no obren els migdies, i no m’havia vagat d’anar-hi. Precisament, en aquell pis de la banda de llevant de la Plaça Reial de Barcelona hi havia viscut qui per a mi ha estat el número 1 de la Cançó, ben retirat per a ell, potser no tant per a nosaltres.

Ara, en aquest espai s’hi exhibeix una selecció de 36 imatges a l’entorn del gran cantant i autor, realitzades pel fotògraf Juan Miguel Morales i acompanyades d’11 fragments de text a cura del periodista Omar Jurado. Des d’allí he volgut celebrar, diguem que en la intimitat, el cinquantè aniversari de la Nova Cançó, que ha tingut un cert ressò les darreres setmanes sobretot gràcies a la revista Enderrock.

Les fotografies que es presenten a l’exposició de Setba [www.setba.net] són retrats de Llach i de persones relacionades amb ell, o grans artistes amb qui ha concidit, com Georges Moustaki o Maria del Mar Bonet, per exemple. La mostra fa un recorregut cronològic per la vida del de Verges -ara tan vinculat a Porrera- a través d’uns textos que contextualitzen les imatges i n’expliquen el simbolisme.

Un simbolisme ben punyent en el nostre marc de referències culturals, perquè l’empordanès ens ha ofert molt -molta qualitat, molta identitat, molta energia- i també li hem donat molt. En vaig parlar oportunament en ocasió de la seva retirada oficial del món artístic [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44419] i no m’estranya gens, doncs, que aquell post figuri entre els 10 més visitats dels 162 que he estat capaç de produir fins ara.

La mostra és concebuda a partir del treball més ampli que va suposar el llibre Món Llach, editat el 2006 per Mina [www.mina.cat] a partir de la creativitat de Morales i Jurado. Visitar aquesta exposició des d’aquest pis em semblava, justament, una de les maneres més oportunes de celebrar el 50è. aniversari de la Nova Cançó, un tema al qual Enderrock [www.enderrock.cat] hi va dedicar un ben interessant dossier al seu número de gener, el 159, sembla que feliçment esgotat.

Ja deveu saber que el 1959 es considera l’any inicial del moviment a partir de la publicació, a la revista montserratina Germinabit, de l’article-manifest Ens calen cançons d’ara, de Lluís Serrahima, un dels impulsors inicials d’Els Setge JutgesSalvador Cardús, en dos articles molt interessants apareguts a l’Avui, valorava l’oportunitat del text de Serrahima -li inspirà l’enyorat Josep Benet-, però creia també important que la mítica Al Vent raimoniana fos composada el mateix 1959, tot i que no s’edités fins al 1962. Des d’Enderrock, el periodista gironí Xevi Planas -un dels nostres millors experts en l’àmbit de la Cançó- també insistia en aquest protagonisme de Raimon, el primer gran referent del gènere des del punt de vista històric. 

Cardús publicava el primer dels seus articles el proppassat 16 de gener [podeu trobar-lo a www.avui.cat, a les pàgines de “Diàleg”], i el dia 30 considerava que la cançó A la vora de la nit (1963), de Josep Maria Espinàs, “transmet una radicalitat transgressora que culturalment encara no hem acabat de superar”.

Precisament, aquest és un dels temes que formen part del disc Audiència pública (1966), l’únic treball col·lectiu d’Els Setze Jutges que Enderrock ha distribuït en el número que us estic comentant. Tot plegat, són ja referents històrics que han contribuït, des de la música i la cultura, a fer de nou aquest país d’una manera decisiva.

Uns el fan, altres el desfan i altres no acaben de creure-se’l. Tal com va dir en la presentació al Palau de la Musica del número d’Enderrock l’amic Joan Josep Isern -l’ardit blocaire de les Totxanes… que podeu trobar als meus enllaços-, si col·lectivament no acabem de sortir d’un cert derrotisme és perquè, entre altres pegues, som massa influïts pel cosmopolitisme tifa”. Vegeu els tres posts que va penjar del 14 al 15 de gener i us adonareu que es tracta d’una feliç expressió que, òbviament, va molt més enllà de la cançó i de la música, perquè abasta diversos aspectes de la nostra vida nacional.

De cosmopolites -equilibradament- tenim el dret, i fins i tot l’obligació, de ser-ne. Però sap greu que, de tant fer el tifa, perdem passades per tots cantons…


  1. motius de viure i mantenir el cap alt, qualitat, identitat, nom a sentiments inalienables… molt… potser nosaltres hem teixit un recó petit de geografia del seu cor, potser sí.
  2. No sé perquè, mai no he estat massa admirador del Llach. Potser hi ha una explicació freudiana: la meva primera novieta l’admirava tant que a mi això em fotia gelós (irracionalment, és clar).
    Però després li trobo algunes coses… No sempre han connectat la seva evolució i la meva. Al final se m’ha fet pesat i repetitiu. Ni aconsegueixo trobar un disc seu que m’agradi de cap a peus. Li salvo moltes cançons, això sí.
    Sincerament, el trobo molt inspirat quan adapta textos, tal com li passa al Serrat i a tants d’altres: és més, em sembla un gran lector. Hom no pot adaptar un poema d’altri si no l’ha entès perfectament. Fins al punt que ens el fa entendre millor del que ho hauríem fet nosaltres. Com fa en Serrat amb en Papasseit (brillantíssim com mai en a seva carrera), així en Llach amb Kavafis. I li salvo també “Un pont de mar blava”. Igual com no puc ser fan del Barça, tampoc no ho puc ser d’en Llach. Vaja!
    Després em sembla un artista dispers. Les Germanies s’apropen a la qualitat de visionari, una mica grandiloqüent. En canvi, hi ha cançons molt i molt fluixes, fetes amb una excessiva pressa.
    Ja no l’escolto mai, de fet. Diuen que ara ja no canta. En fi, en això sí que és honest i molts d’altres podrien imitar-lo: retirar-se a temps és un mèrit indiscutible que cal apreciar.

    Fet i fet, i enllà dellà del temps, té una cançó molt bona: Com un arbre nu. Potser és aquest el meu record del Llach.

  3. El número u, i és clar que si! És el millor, com a defensor de la pau, de la llibertat, de la justícia… i de la tendresa, de l’amor, de la puresa de sentiments. Lluís Llach ens ha donat molt, moltíssim; ha posat paraules a les nostres frustracions com a nació i com a ciutadans d’un món cada vegada més injust, ens ha ajudat a dir les coses pel seu nom i a adonar-nos que “si un infant mata, allà i aquí mort la tendresa…” i ens ha omplert de llàgrimes els ulls quan ens demana: “tens un clavell per mi? que a voltes estic trist i tinc la pena al cor…” I si tants milers de persones de totes les edats ens hem sentit, i ens sentim, colpits per la seva poesia i la seva música -encara que si, algunes vegades una mica reptitiva- deu ser per alguna cosa…
    i si, des d’aqui, em sumo al teu petit homenatge i retornant-li aquells versos tan subtils d’una tendresa infinita, li diria baixet a cau d’orella: “jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat a alguna branca, molt blanc, molt blanc…”

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.