A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

CASTELL DE MONTJUÏC, no et sento meu

Sense categoria

El castell de Montjuïc sembla que ja és del poble, ni que ho sigui només a mitges. La jornada de portes obertes de diumenge passat així ho volia simbolitzar. La pretensió era que la ciutadania de BCN se sentís molt més seu el castell que no pas fins ara, i això es va aconseguir amb la complicitat de molta gent, no pas de la meva. I és que no puc oblidar fàcilment que aquest recinte ha estat, durant molt temps, un dels símbols més negres de la repressió contra la capital de Catalunya, inclòs l’afusellament d’un dels presidents del país, Lluís Companys.
Diumenge al migdia, amb la meva dona vam veure les llargues corrues de gent que es disposava a agafar els autobusos que la durien a la fideuà popular i altres actes organitzats en ocasió de la jornada de portes obertes. Però vam preferir enfilar la muntanya a peu i refugiar-nos, a tocar del MNAC, a l’íntim i meravellós Antic Jardí Botànic.

Entenc la bona intenció de les autoritats, tot i que les condicions imposades per Madrid per a la cessió del castell a Barcelona encara no s’hagin pogut vèncer del tot. Però no és aquesta únicament la qüestió, sinó sobretot la negra, negríssima, història de la fortalesa, en la qual hi va campar durant anys una estàtua eqüestre del general Franco.

I des de la qual s’hi va bombardejar o reduir per força la ciutat. I que va ser lloc d’afusellament d’anarquistes -entre els quals, Francesc Ferrer i Guàrdia– i republicans -Companys no seria pas l’únic, òbviament- des de finals del segle XIX. I on hi van apilotar uns 3.000 obrers presos amb motiu de la vaga, després victoriosa, de la Canadenca, l’any 1919, que arribà a paralitzar el 70 % de la indústria del país.

Un castell, en definitiva, de tràgica memòria, tal com es va encarregar de recordar Raimon en el seu concert de la tarda, que vaig seguir per TV3 ja que, com sabeu, l’havia vist en viu recentment a Terrassa. Per cert, que diumenge sí que va cantar una de les seves cançons per a mi més emblemàtiques, Quatre rius de sang, que al recital vallesà hi havia trobat a faltar.

O sigui que -tot i que, de tant en tant, visito castells en els quals també deuen haver-hi passat episodis terribles- serà una mica difícil que arribi a sentir-me meu aquest exemple ominós d’arquitectura militar. El seu valor artístic tampoc no el trobo particularment rellevant. No dic que sigui partidari que l’enderroquessin, perquè ja sé que això, avui dia, va contra els usos vigents en matèria de patrimoni. Però estic convençut que, si el castell de Montjuïc desaparegués, el món no perdria cap gran maravella…

Sembla que ara s’hi farà això que avui en diuen un centre per la pau. En fi, si des d’aquest nou equipament s’aconseguís, poc o molt, deturar guerres, impedir violències, limitar opressions, preveure iniquitats, combatre desigualtats… aleshores, sí. Aleshores, que comptin amb mi.

  1. Això del Centre per la Pau, evidentment, no servirà per res…  És una collonada!
    Per una altra banda, per ensorrar la simbologia del castell només es pot ensorrar el símbol:  hauríem d’enderrocar-lo!!!

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.