A la brasa i al caliu

Ni la feina, ni la vocació, ni l’atzar m’havien portat a Madrid els darrers temps. I això que, entre altres records juvenils -inclòs, fins i tot, un dels episodis de la meva vida sentimental-, hi havia viscut gairebé un any mentre vaig fer una mili que, fa tres dècades, era obligatòria. Ja era hora, doncs, de tornar a la Villa y Corte per tal d’admirar tot el que la capital espanyola té d’admirable -que és molt- i de deplorar que una part poc o molt òbvia dels seus encants -incloses les Torres Kio- es basi en un espoli tan clar com poc dissimulat.   
La meva dona coneixia la ciutat molt relativament, i, per a les filles, l’estada madrilenya constituïa una experiència inèdita. De manera que aquest pont de l’u de maig era l’oportunitat perfecta. Amb l’AVE a l’anada -trepidant i plaent- i, per a tornar, una companyia aèria que -no cal fer propaganda gratuïta-, us diré que acaba en -ing.

No es tracta ara d’indicar cap itinerari turístic, que molts de vosaltres potser ja sabeu o esteu fàcilment, si us ve de gust, en disposició de tastar. Deixeu-me dir, en tot cas, que paga molt la pena de conèixer la nova i qualitativa aportació catalana a les glòries madrilenyes: la seu de CaixaForum, inaugurada fa ben poc a tocar del Museo del Prado. I no només pel seu impactant jardí vertical…

Del que es tracta és d’intentar treure alguna mena de conclusió mitjanament raonable de les moltes coses interessants que hem pogut veure en tants pocs dies. I el primer que a un -català i, a sobre, nacionalista- se li fa evident és que amb aquesta ciutat no tens altre remei que establir-hi una relació intensa, sí, però tan plena d’amor com d’odi alhora…    

I és que Madrid té una monumentalitat notòria, una ambientalitat destacada -amb força arbres i jardins per metre quadrat-, una vocació imperial vinguda a menys però no menys explícita. Amb els uns o amb els altres, la capital d’Espanya, quan cau, sempre ho fa dreta. I si véns, com era el nostre cas, del país de la sequera, t’adones que la ciutat és prou verda, o que les fonts i brolladors públics ragen sense cap trava, per exemple. O que la immigració queda més aviat circumscrita a l’àmbit llatinoamericà. O que la neteja -dispenseu la rima fàcil- fa enveja… sobretot si esteu acostumats a la brutícia i les olors de BCN. 

D’acord, Madrid no és París, ni Roma, ni Londres… ni potser Viena ni -aquestes encara no les he vist- Berlín o Praga. Però és una ciutat europea de primer ordre, per mèrits propis… però també amb el concurs d’obligats contribuents foranis. Que cal fer del Teatro Real una gran sala d’òpera i ballet? Doncs s’habilita un gran pressupost… i llestos. Que cal transformar un antic hospital en un modern i potent -el Reina Sofía- museu d’art contemporani? Doncs més morterada pública… y eso está hecho.

Que cal dotar la capital del Reino de més estacions de metro, autovies i altres infraestructures (de què em sona, aquest mot…) adients? Doncs ja xuclarem els calers de diversos llocs, Catalunya, no cal dir, entre ells. Que cal rehabilitar les façanes de palaus, palauets i altres edificis públics i privats? De paganos n’hi haurà molts…

Cada ciutat i cada país, és clar, const¡tueixen el producte de la seva història i del poder que hagin estat capaces d’acumular o retenir durant segles. Barcelona i Catalunya, per exemple, amb tots els seus actius, només han tingut una història realment potent durant la baixa Edat Mitjana. Madrid, en canvi… Madrid disposa avui d’un parc tan esplèndid com el del Retiro perquè aquest magnífic espai, quan tocava, va ser dissenyat expressament com a gran jardí reial. Barcelona, en canvi… Suposo que sabeu quin és l’origen del parc de la Ciutadella, per exemple: doncs una ominosa construcció militar per a bastir la qual fou necessari carregar-se, en el seu moment, mig barri de la Ribera…

Madrid celebrava aquests dies el segon centenari dels fets del 2 de Mayo, actualment, d’altra banda, Día de la Comunidad a major glòria de doña Espe, sí, la lideresa Aguirre. Però, molt més que la figura i el futur polític que pugui tenir la presidenta, em va interessar una història que no coneixia gens, la de Manuela Malasaña. Precisament, vam anar a sopar una de les nits del pont al popular barri que du el seu cognom -i que és, per a entendre’ns, com una mena de Gràcia-, i em va colpir el fet que la jove costurera que el 1808 tenia quinze anys fos acusada de rebel·lia… només pel fet de trobar-se-li unes tisores, obviant la suposada justícia el petit detall que Manuela s’hagués resistit a què els soldats napoleònics la intentessin violar.  

Valoro com cal, doncs, els símbols dels altres, de la mateixa manera que m’agrada que els altres valorin els meus. Com ara m’agradaria, no cal dir, que el Tribunal Constitucional no retallés l’Estatut… però les presumptes noves rebaixes ja es comencen a plantejar en públic. Veurem com acaba la cosa, però sembla clar que amb autogoverns realment potents -des del punt de vista polític i financer- Madrid, com a joia de la corona d’Espanya, no hauria esdevingut el que ha estat i, sobretot, el que és avui.

I si en voleu una prova contundent, anem a Barajas, per exemple. Gràcies a la companyia aèria el nom de la qual acaba en -ing, vam poder conèixer en família la increïble nova terminal aèria de l’aeroport madrileny, la T-4. Aquí sí que ja caus de cul… Per dimensions,  per inversió, per disseny -de gran qualitat, cal dir-ho- i per la fàcil i malaurada comparació amb l’aeroport del Prat.

Com que a Madrid tot és a lo grande, la T-4 no podia ser menys… I nosaltres, pobrets mediterranis, entretinguts fins fa quatre dies en determinar si l’aigua que l’àrea barcelonina havia de venir de l’Ebre, del Segre… o del Roine!

Però cap problema: des de Madrid també ens ho han determinat. A compte de l’Estatut, naturalment…