A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

BCN sense TOROS… i “olé”!

Sense categoria

La "fiesta" dels toros a Barcelona sembla que es troba, més aviat, sota mínims. La Monumental, l’única plaça que hi queda -que els queda- fa front a la crisi tot reduint les corrides i prioritzant els matadors que són, avui dia, més coneguts. Des d’aquí contribuirem, virtualment, a clavar una nova estocada a aquesta crueltat pública i sistemàtica encara permesa. 

Una influència negativa -entre les diverses positives- del turisme a la capital catalana deu ser que, amb el seu pes humà i econòmic, evita donar-li la puntilla al ranci, i sobretot macabre, espectacle (poseu-hi les cometes vosaltres, si us plau) taurí.

És clar, potser si jo fos turista, i si més no per una sola vegada, faria una mica el mateix. "Oh, it’s very very tipycal!", deuen creure molts. I és que un país diguem-ne europeu que encara té instituïda la pràctica de torturar cruelment i matar toros com a "fiesta nacional" -ja que sé també els agrada al Migdia francès, i sort que a Portugal n’hi ha una versió devaluada- és d’allò més exòtic. Justament, el poc èxit que aquesta salvatjada té a Catalunya ja és un indici que aquí no ens creiem que som espanyols… o, si més no, ens pensem que ho som d’una altra manera.

El cas és que -a banda d’algunes altres poblacions, del cas singular de Cardona i de l’afició poc responsable de jugar amb els bous que hi ha, per exemple, a les Terres de l’Ebre- a Barcelona també decau l’esperpent. I jo gosaria dir -qui sap si sóc un ingenu- que potser ho deu fer, fins i tot, a l’Espanya de veritat. No tinc estadístiques a mà, però em baso en una constatació que em sembla força evident.

I és que, ja fa anys, de toreros coneguts -aleshores, l’adjectiu mediàtic no era al diccionari- n’hi havia força. Repassem-ne uns quants: Juan Belmonte, Manolete, Dominguín, Antonio Ordóñez, Antonio Bienvenida, els catalans Joaquim Bernadó i Màrius Cabré, Jaime Ostos, per descomptat El Cordobés, El Viti, El Litri, Paco Camino, Palomo Linares, Paquirri, El Niño de la Capea, etc., fins arribar a Jesulín de Ubrique, darrer mite del ram. Fixeu-vos-hi si em surten noms amb relativa facilitat. Darrerament també s’ha parlat molt d’Ortega Cano, però més aviat per raons extraprofessionals.

I ara mateix, quins són els toreros poc o molt coneguts? Doncs José Tomás -li diuen el Torero 10-, Finito de Córdoba, Cayetano, El Juli, Enrique Ponce, l’altre Cordobés… Vaja, mediàticament -ara que l’adjectiu sí que va i ve- poca cosa, tot i que sembla que el Tomás fa el que pot, complementant la faena amb flirtejos amb folklòriques o membres de l’aristocràcia…

Mai no he assistit a l’exhibició de la tauromàquia, ni em ve gens de gust fer-ho. Tanmateix, us he d’admetre que, quan tenia nou o deu anys, sí que passava algunes estones mortes veient corrides a la tele -aleshores, n’hi havia per donar i per vendre. Fins i tot em semblaven distretes. El que passa és que la vida, per sort, m’ha anat imbuint d’una certa sensibilitat i m’ha posat, entre altres deures, el de no ser sàdic, i, entre altres inclinacions, el d’un cert carinyo o debilitat pels animals.

Fins i tot, en moments de depre política -qui no n’ha tingut, en els temps que corren?-, em vénen ganes de votar el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal [www.pacma.net]. Acabo no fent-ho, és clar. Per nobles i valuosos que siguin els objectius d’aquesta formació, considero que són massa parcials per a un país, una societat i un temps tan complexos com els nostres.

I no em va el sadisme, insisteixo. Tanmateix, quan el toro agafa el torero, sempre penso: "I encara massa poc!". Fins i tot estic disposat a admetre que el matador, en baixar a l’arena, és un home -també hi ha alguna dona- valent, però és obvi que el toro juga amb massa desavantatge. I l’animal deu creure, en algun moment, que val la pena vendre una mica cara la seva horrible, patètica i estúpida mort…

Sigui com sigui, sembla que a BCN la festa va definitivament cap avall, i ja era hora! Podria ser, fins i tot, que estéssim davant l’última temporada de la Monumental. L’èxit, si més no en l’ambient, ja hi és. Ara falta clavar la darrera estocada a la barbaritat de què parlem, revestida amb arguments que podrien ser estètics si no fossin, definitivament, arnats. Amb una mica de sort… podrem cantar aviat -si més no a la capital del país- l’olé definitiu. És clar que uns quants faran el possible perquè la continuïtat de la fiesta, ni que sigui sota mínims, no s’estronqui. 

I que no em vinguin, com m’ha passat a voltes, que conservar el negoci i el muntatge taurins són avui l’única manera efectiva per tal que la raça del toro bravo no s’extingeixi. Home, sóc conservacionista, però no a segons quin preu. Que no torturin ni matin més aquests animals, si us plau. Que destinin les places a altres usos -Les Arenes de Barcelona constitueixen, ara mateix, un bon exemple a imitar- i que, si no hi ha més remei per a l’orgull nacional d’alguns, conservin només per les carreteres el toro Osborne

A aquesta mena de pacte, si voleu, ja m’hi avindria. Total, tampoc no prenc conyac. Ni aquest, ni cap altre.

 

  1. Vine a veure el meu bloc de dia 1 de maig. Et convido a jugar al joc anomenat "meme". Tria un llibre, obre’l per la pàgina 139 i escriu el segon paràgraf. Comparteix-lo amb nosaltres. Me’l va enviar en David Figueres. Una abraçada.

  2. … ens va comentar un especialista en comunicació que Catalunya estava prenent decisions paulatines per a abolir el maltractament d’animals, ja fa temps d’això…

    … dels "dies de bous" a la infança del meu poble només recorde amb simpatia la Banda de l’Empastre i els torejadors enans que feien l’aligot davant les vaquetes accelerades…

    … a Benidorm hi ha un grupet prou actiu de defensors dels drets dels bous, fins i tot es paguen una valla publicitària durant certes temporades…

    … a Portugal s’enorgulleixen de torejar sense matar dins la plaça, evitant un espectacle dantesc: si vols construir un país, has de marcar moltes diferències d’intendència amb la nació imperial que aspira a tutelar-te… Un assaig d’entreteniment en els aparadors de les llibreries de Lisboa aquesta setmana santa: "Como tourear a os espanhois e sair a hombros" — editat a Esfera dos livros– (en la portada, un xicot lusità amb els braços en alt, perfectament preparat per a clavar dues banderilles, bona manera de donar la benvinguda als turistes prepotents i per a pujar la moral de la tribu penetrada)…

    … Una escena de la pel·lícula "Novecento" (de Bertolucci): Burt Lancaster, en el paper d’amo de l’hisenda, l’escena transcorre a l’estable, ple de vaques, la xiqueta va omplint els poals de llet, hi ha degotejos i mots generosos, la conversa fa giragonses i, en un sec, l’ancià Burt Lancaster es posa tonto i es baixa la bragueta: la xiqueta li respon: "senyor, ningú pot esmunyir a un toro"…

    … fa poc vaig presenciar a un restaurant etnogràfic com un torejador  supervivent d’aquesta globalització uniformadora tractava de negociar una correguda; quan va marxar amb el seu apoderat, es va deixar unes fotos lluïdores i la meua companyia li va dir: "maestro, maestro, se ha dejado unas fotos!"; ell va tornar emocionat a arreplegar-les i estava tan pagat de si mateix per l’apel·latiu meliorista que es va acomiadar de nosaltres, tot fet un gest entusiasta de brindar-nos un bou; pobra ànima càndida de nostre senyor altíssim, es pensava que havia trobat dos amants del seu art!

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.