A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

BCN sense TOROS… i “olé”!

Sense categoria

La "fiesta" dels toros a Barcelona sembla que es troba, més aviat, sota mínims. La Monumental, l’única plaça que hi queda -que els queda- fa front a la crisi tot reduint les corrides i prioritzant els matadors que són, avui dia, més coneguts. Des d’aquí contribuirem, virtualment, a clavar una nova estocada a aquesta crueltat pública i sistemàtica encara permesa. 

Una influència negativa -entre les diverses positives- del turisme a la capital catalana deu ser que, amb el seu pes humà i econòmic, evita donar-li la puntilla al ranci, i sobretot macabre, espectacle (poseu-hi les cometes vosaltres, si us plau) taurí.

És clar, potser si jo fos turista, i si més no per una sola vegada, faria una mica el mateix. "Oh, it’s very very tipycal!", deuen creure molts. I és que un país diguem-ne europeu que encara té instituïda la pràctica de torturar cruelment i matar toros com a "fiesta nacional" -ja que sé també els agrada al Migdia francès, i sort que a Portugal n’hi ha una versió devaluada- és d’allò més exòtic. Justament, el poc èxit que aquesta salvatjada té a Catalunya ja és un indici que aquí no ens creiem que som espanyols… o, si més no, ens pensem que ho som d’una altra manera.

El cas és que -a banda d’algunes altres poblacions, del cas singular de Cardona i de l’afició poc responsable de jugar amb els bous que hi ha, per exemple, a les Terres de l’Ebre- a Barcelona també decau l’esperpent. I jo gosaria dir -qui sap si sóc un ingenu- que potser ho deu fer, fins i tot, a l’Espanya de veritat. No tinc estadístiques a mà, però em baso en una constatació que em sembla força evident.

I és que, ja fa anys, de toreros coneguts -aleshores, l’adjectiu mediàtic no era al diccionari- n’hi havia força. Repassem-ne uns quants: Juan Belmonte, Manolete, Dominguín, Antonio Ordóñez, Antonio Bienvenida, els catalans Joaquim Bernadó i Màrius Cabré, Jaime Ostos, per descomptat El Cordobés, El Viti, El Litri, Paco Camino, Palomo Linares, Paquirri, El Niño de la Capea, etc., fins arribar a Jesulín de Ubrique, darrer mite del ram. Fixeu-vos-hi si em surten noms amb relativa facilitat. Darrerament també s’ha parlat molt d’Ortega Cano, però més aviat per raons extraprofessionals.

I ara mateix, quins són els toreros poc o molt coneguts? Doncs José Tomás -li diuen el Torero 10-, Finito de Córdoba, Cayetano, El Juli, Enrique Ponce, l’altre Cordobés… Vaja, mediàticament -ara que l’adjectiu sí que va i ve- poca cosa, tot i que sembla que el Tomás fa el que pot, complementant la faena amb flirtejos amb folklòriques o membres de l’aristocràcia…

Mai no he assistit a l’exhibició de la tauromàquia, ni em ve gens de gust fer-ho. Tanmateix, us he d’admetre que, quan tenia nou o deu anys, sí que passava algunes estones mortes veient corrides a la tele -aleshores, n’hi havia per donar i per vendre. Fins i tot em semblaven distretes. El que passa és que la vida, per sort, m’ha anat imbuint d’una certa sensibilitat i m’ha posat, entre altres deures, el de no ser sàdic, i, entre altres inclinacions, el d’un cert carinyo o debilitat pels animals.

Fins i tot, en moments de depre política -qui no n’ha tingut, en els temps que corren?-, em vénen ganes de votar el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal [www.pacma.net]. Acabo no fent-ho, és clar. Per nobles i valuosos que siguin els objectius d’aquesta formació, considero que són massa parcials per a un país, una societat i un temps tan complexos com els nostres.

I no em va el sadisme, insisteixo. Tanmateix, quan el toro agafa el torero, sempre penso: "I encara massa poc!". Fins i tot estic disposat a admetre que el matador, en baixar a l’arena, és un home -també hi ha alguna dona- valent, però és obvi que el toro juga amb massa desavantatge. I l’animal deu creure, en algun moment, que val la pena vendre una mica cara la seva horrible, patètica i estúpida mort…

Sigui com sigui, sembla que a BCN la festa va definitivament cap avall, i ja era hora! Podria ser, fins i tot, que estéssim davant l’última temporada de la Monumental. L’èxit, si més no en l’ambient, ja hi és. Ara falta clavar la darrera estocada a la barbaritat de què parlem, revestida amb arguments que podrien ser estètics si no fossin, definitivament, arnats. Amb una mica de sort… podrem cantar aviat -si més no a la capital del país- l’olé definitiu. És clar que uns quants faran el possible perquè la continuïtat de la fiesta, ni que sigui sota mínims, no s’estronqui. 

I que no em vinguin, com m’ha passat a voltes, que conservar el negoci i el muntatge taurins són avui l’única manera efectiva per tal que la raça del toro bravo no s’extingeixi. Home, sóc conservacionista, però no a segons quin preu. Que no torturin ni matin més aquests animals, si us plau. Que destinin les places a altres usos -Les Arenes de Barcelona constitueixen, ara mateix, un bon exemple a imitar- i que, si no hi ha més remei per a l’orgull nacional d’alguns, conservin només per les carreteres el toro Osborne

A aquesta mena de pacte, si voleu, ja m’hi avindria. Total, tampoc no prenc conyac. Ni aquest, ni cap altre.

 

  1. Vine a veure el meu bloc de dia 1 de maig. Et convido a jugar al joc anomenat "meme". Tria un llibre, obre’l per la pàgina 139 i escriu el segon paràgraf. Comparteix-lo amb nosaltres. Me’l va enviar en David Figueres. Una abraçada.

  2. … ens va comentar un especialista en comunicació que Catalunya estava prenent decisions paulatines per a abolir el maltractament d’animals, ja fa temps d’això…

    … dels "dies de bous" a la infança del meu poble només recorde amb simpatia la Banda de l’Empastre i els torejadors enans que feien l’aligot davant les vaquetes accelerades…

    … a Benidorm hi ha un grupet prou actiu de defensors dels drets dels bous, fins i tot es paguen una valla publicitària durant certes temporades…

    … a Portugal s’enorgulleixen de torejar sense matar dins la plaça, evitant un espectacle dantesc: si vols construir un país, has de marcar moltes diferències d’intendència amb la nació imperial que aspira a tutelar-te… Un assaig d’entreteniment en els aparadors de les llibreries de Lisboa aquesta setmana santa: "Como tourear a os espanhois e sair a hombros" — editat a Esfera dos livros– (en la portada, un xicot lusità amb els braços en alt, perfectament preparat per a clavar dues banderilles, bona manera de donar la benvinguda als turistes prepotents i per a pujar la moral de la tribu penetrada)…

    … Una escena de la pel·lícula "Novecento" (de Bertolucci): Burt Lancaster, en el paper d’amo de l’hisenda, l’escena transcorre a l’estable, ple de vaques, la xiqueta va omplint els poals de llet, hi ha degotejos i mots generosos, la conversa fa giragonses i, en un sec, l’ancià Burt Lancaster es posa tonto i es baixa la bragueta: la xiqueta li respon: "senyor, ningú pot esmunyir a un toro"…

    … fa poc vaig presenciar a un restaurant etnogràfic com un torejador  supervivent d’aquesta globalització uniformadora tractava de negociar una correguda; quan va marxar amb el seu apoderat, es va deixar unes fotos lluïdores i la meua companyia li va dir: "maestro, maestro, se ha dejado unas fotos!"; ell va tornar emocionat a arreplegar-les i estava tan pagat de si mateix per l’apel·latiu meliorista que es va acomiadar de nosaltres, tot fet un gest entusiasta de brindar-nos un bou; pobra ànima càndida de nostre senyor altíssim, es pensava que havia trobat dos amants del seu art!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.