A la brasa i al caliu

La "fiesta" dels toros a Barcelona sembla que es troba, més aviat, sota mínims. La Monumental, l’única plaça que hi queda -que els queda- fa front a la crisi tot reduint les corrides i prioritzant els matadors que són, avui dia, més coneguts. Des d’aquí contribuirem, virtualment, a clavar una nova estocada a aquesta crueltat pública i sistemàtica encara permesa. 

Una influència negativa -entre les diverses positives- del turisme a la capital catalana deu ser que, amb el seu pes humà i econòmic, evita donar-li la puntilla al ranci, i sobretot macabre, espectacle (poseu-hi les cometes vosaltres, si us plau) taurí.

És clar, potser si jo fos turista, i si més no per una sola vegada, faria una mica el mateix. "Oh, it’s very very tipycal!", deuen creure molts. I és que un país diguem-ne europeu que encara té instituïda la pràctica de torturar cruelment i matar toros com a "fiesta nacional" -ja que sé també els agrada al Migdia francès, i sort que a Portugal n’hi ha una versió devaluada- és d’allò més exòtic. Justament, el poc èxit que aquesta salvatjada té a Catalunya ja és un indici que aquí no ens creiem que som espanyols… o, si més no, ens pensem que ho som d’una altra manera.

El cas és que -a banda d’algunes altres poblacions, del cas singular de Cardona i de l’afició poc responsable de jugar amb els bous que hi ha, per exemple, a les Terres de l’Ebre- a Barcelona també decau l’esperpent. I jo gosaria dir -qui sap si sóc un ingenu- que potser ho deu fer, fins i tot, a l’Espanya de veritat. No tinc estadístiques a mà, però em baso en una constatació que em sembla força evident.

I és que, ja fa anys, de toreros coneguts -aleshores, l’adjectiu mediàtic no era al diccionari- n’hi havia força. Repassem-ne uns quants: Juan Belmonte, Manolete, Dominguín, Antonio Ordóñez, Antonio Bienvenida, els catalans Joaquim Bernadó i Màrius Cabré, Jaime Ostos, per descomptat El Cordobés, El Viti, El Litri, Paco Camino, Palomo Linares, Paquirri, El Niño de la Capea, etc., fins arribar a Jesulín de Ubrique, darrer mite del ram. Fixeu-vos-hi si em surten noms amb relativa facilitat. Darrerament també s’ha parlat molt d’Ortega Cano, però més aviat per raons extraprofessionals.

I ara mateix, quins són els toreros poc o molt coneguts? Doncs José Tomás -li diuen el Torero 10-, Finito de Córdoba, Cayetano, El Juli, Enrique Ponce, l’altre Cordobés… Vaja, mediàticament -ara que l’adjectiu sí que va i ve- poca cosa, tot i que sembla que el Tomás fa el que pot, complementant la faena amb flirtejos amb folklòriques o membres de l’aristocràcia…

Mai no he assistit a l’exhibició de la tauromàquia, ni em ve gens de gust fer-ho. Tanmateix, us he d’admetre que, quan tenia nou o deu anys, sí que passava algunes estones mortes veient corrides a la tele -aleshores, n’hi havia per donar i per vendre. Fins i tot em semblaven distretes. El que passa és que la vida, per sort, m’ha anat imbuint d’una certa sensibilitat i m’ha posat, entre altres deures, el de no ser sàdic, i, entre altres inclinacions, el d’un cert carinyo o debilitat pels animals.

Fins i tot, en moments de depre política -qui no n’ha tingut, en els temps que corren?-, em vénen ganes de votar el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal [www.pacma.net]. Acabo no fent-ho, és clar. Per nobles i valuosos que siguin els objectius d’aquesta formació, considero que són massa parcials per a un país, una societat i un temps tan complexos com els nostres.

I no em va el sadisme, insisteixo. Tanmateix, quan el toro agafa el torero, sempre penso: "I encara massa poc!". Fins i tot estic disposat a admetre que el matador, en baixar a l’arena, és un home -també hi ha alguna dona- valent, però és obvi que el toro juga amb massa desavantatge. I l’animal deu creure, en algun moment, que val la pena vendre una mica cara la seva horrible, patètica i estúpida mort…

Sigui com sigui, sembla que a BCN la festa va definitivament cap avall, i ja era hora! Podria ser, fins i tot, que estéssim davant l’última temporada de la Monumental. L’èxit, si més no en l’ambient, ja hi és. Ara falta clavar la darrera estocada a la barbaritat de què parlem, revestida amb arguments que podrien ser estètics si no fossin, definitivament, arnats. Amb una mica de sort… podrem cantar aviat -si més no a la capital del país- l’olé definitiu. És clar que uns quants faran el possible perquè la continuïtat de la fiesta, ni que sigui sota mínims, no s’estronqui. 

I que no em vinguin, com m’ha passat a voltes, que conservar el negoci i el muntatge taurins són avui l’única manera efectiva per tal que la raça del toro bravo no s’extingeixi. Home, sóc conservacionista, però no a segons quin preu. Que no torturin ni matin més aquests animals, si us plau. Que destinin les places a altres usos -Les Arenes de Barcelona constitueixen, ara mateix, un bon exemple a imitar- i que, si no hi ha més remei per a l’orgull nacional d’alguns, conservin només per les carreteres el toro Osborne…

A aquesta mena de pacte, si voleu, ja m’hi avindria. Total, tampoc no prenc conyac. Ni aquest, ni cap altre.