A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

BAVIERA (1): l’elegant MUNIC i el seu suggestiu entorn alpí

El bundesland de Baviera ha estat el territori escollit per a les vacances d’enguany. Ho facilitava el fet que la Laia viu i treballa a Alemanya -tot i que més al nord-, però també que les terres germàniques, en general, són de meravella, un cop les has anat tastant

I, ara que disposo d’un cert coneixement bavarès, no tinc cap dubte que aquest és un dels entorns privilegiats d’Europa, tot i que al continent n’hi ha molts. Amb una identitat contrastada i un sentit de l’hospitalitat que convida a visitar el que també és conegut com un estat lliure dins d’un entorn federal. Ho hem fet començant per Munic i el seu magnífic entorn alpí, al sud.

Munic (Minga, en dialecte bavarès, i München, en alemany estàndard) és la capital del bundesland de Baviera i la tercera ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín i d’Hamburg. És una urbs elegant i extensa, però no em sembla una gran ciutat en el sentit de l’estrès, de les presses, del mal viure… Només pel goig de beure-s’hi molta cervesa -al final, els alemanys han aconseguit que aquest beuratge m’acabi agradant- ja veus que hi impera, o així m’ho va semblar, un cert relax…

Però si tinguéssiu, com l’amiga i artista Montse Vives   http://www.montsevives.com/, l’oportunitat de viure-hi i de treballar-hi -que no és el mateix que anar-hi de visita-, i us estresséssiu en algun moment, sempre podreu perdre-us pel l’extens i imposant Englischer Garten.

O passejar per l’Olympiapark, el també magnífic espai que acull les instal·lacions dels històrics Jocs Olímpics del 1972. Històrics, en bona part, per tràgics, ja que aleshores el conflicte jueu amb els palestins es trobava en un moment especialment intens…

Per als visitants, però també per als residents -inclosos els escolars-, és indispensable conèixer el fascinant Deutsches Museum  http://www.deutschesmuseum.de, un dels equipaments culturals dedicats al progrés científic i tecnològic més importants del món. La qual cosa no sorprèn gaire, si tenim en compte que els germànics són inventors de tants i tants enginys. La imatge adjunta us permet entreveure la seva secció d’aeronàutica, situada als afores de la conurbació muniquesa. 

I també -entre molts altres monuments- es pot visitar la Residenz, l’emblemàtic palau on es mostren el poder i la riquesa de la dinastia Wittelsbach, que suposa cinc segles de ducs, prínceps i reis bavaresos. Nosaltres, en aquesta ocasió, no vam fer-ho, com crec que tampoc jo mateix en fer presència a Munic als 19 anys enmig d’una àmplia volta en tren per Europa. Per tant, i si es pot, a la tercera serà la vençuda!

L’urbs muniquesa, en definitiva, s’ho val, i molt. I també ens va sorprendre ben favorablement el seu entorn meridional, dominat per uns Alps que, quan més els coneixes, més t’agraden. Les zones alpines bavareses -ben connectades amb Àustria i Suïssa– es vertebren entre àmplies valls que hi faciliten el desenvolupament comunitari. No és estrany, per tant, que el rei Lluís II de Baviera -un foll que, per a la posteritat, ho ha estat menys- hi fes construir el tan conegut castell de Neuschwanstein, amb tot el món de Wagner al seu interior. Nosaltres, en visitar fa uns anys la veïna Selva Negra, ja havíem fet tota una excursió per a conèixer-lo expressament…

Per tant, no vam repetir l’experiència aquesta vegada, però sí que vam anar al proper i coquetó castell de Linderhof, que havia estat la residència de caça del pare del monarca esmentat, i que s’inspira en el Petit Trianon de Versalles. Un petit luxe…

També vam pujar, en tren i després en telefèric, al Zugspitze, el cim més alt d’Alemanya,   situat just a la frontera amb Àustria, al districte de Garmisch-Partenkirchen. Amb una altitud de 2.962 metres, ens va recordar l’ascensió de fa uns anys al gegant suís del Jüngfrau, una mica més alt i més conegut des del punt de vista turístic. Cims envoltats de neus de blanca bellesa…

Vam arribar posteriorment -tot i que Munic també en participa- a un dels llocs emblemàtics del que jo en dic turisme nazi, o hitlerià, si voleu: la Kehlsteinhaus, també coneguda com Niu d’Àligues  https://www.kehlsteinhaus.de/english/. Es tracta d’un xalet que havia estat una extensió del complex Obersalzberg, projectat pel règim nacionalsocialista prop de Berchtesgaden.

Finalitzat el 1939, el xalet va ser un obsequi oficial del partit de l’esvàstica al seu macabre Führer pels seus 50 anyets. Avui és un restaurant, l’estada al qual -a més de passejar-hi per l’entorn-, heu de complementar amb la visita a un centre d’interpretació proper que us introdueix, d’una manera eficaç, a unes barbaritats poc, molt o encara no prou conegudes…    

 

Respon a nombre Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.