A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

AVORTAMENT? La natura no és tan sàvia…

Sense categoria
Aquests darrers dies, el tema de l’avortament ha tornat a ser notícia. A Catalunya -a Girona, entre manifestants oposats, es van produir empentes- i a Espanya, singularment a Madrid. Aquesta no hauria de ser una qüestió ni política ni religiosa, sinó únicament un dilema moral, però la polititzen i la posen gairebé amb odi al confessionari com un símbol més del joc de poders…

Ens agradi o no, la naturalesa ha demostrat, des de l’alba dels temps, que no és tan sàvia com se sol dir. I ha deixat la dona, clarament, massa desprotegida. Personalment, estic a favor de la vida, però això no té un valor absolut sinó relatiu, tot i que en tingui tant. Quan els òrgans del nou ésser no estan formats encara, el fet d’avortar -o el seu dret- té sentit. Posteriorment representa -això sí que em sembla obvi- un assassinat. Però les dones han de poder decidir sobre el seu propi cos, i fer-ho amb les garanties necessàries.

La naturalesa produeix inundacions, incendis, catàstrofes, danys molt diversos. Però, amb els segles, les civilitzacions han anat progressant -només faltaria!- per intentar evitar-ho, encara que no sempre s’aconsegueixi. De la mateixa manera, avui hi ha mètodes cada cop més fiables per impedir els embarassos no desitjats, tot i que…

Sempre he pensat que els mecanismes del plaer sexual i del procés reproductiu haurien d’anar per vies diferents. Però, en això, les lleis naturals van espifiar-la, i la dona va pagar els plats trencats com els ha pagat en altres qüestions. Per fortuna, la condició femenina ha millorat força la seva situació, sobretot a Occident, però encara hi ha molta feina per fer.

Les feministes -a voltes no comparteixo els seus mètodes, però no he deixat mai de respectar-les- diuen o deien un eslògan que, per poc que ens aturem a pensar-hi, constitueix una veritat com un temple: Si els homes parissin, l’avortament seria un sagrament”. Home que sóc i agnòstic -que no ateu- com em sento, no vull sacralitzar res, però la irònica gravetat de la sentència em sembla poc qüestionable.

Ampliem, doncs, els límits legals de l’avortament i fem que la dona pugui decidir sobre el seu propi cos en condicions dignes. Sigui a les 14 setmanes d’embaràs, sigui a les 24 -no en sé prou, d’aquestes qüestions-, els nadons no han de venir al món si no és per amor. I recordem-ho un cop més, per si no quedés prou clar: l’avortament constitueix, en tot cas, un dret, no pas un deure. I no hi ha avortistes lúdiques, que se sàpiga, sinó dones que, en un cas així, es troben apurades i necessiten el nostre suport.

Política -la conservadora- i religió -la intransigent- continuaran ficant el nas, poc o molt, allà on no toca. I és que n’hi ha que sacralitzen la vida -que per a mi no és sagrada, però sí molt valuosa- sense importar-los la mort de tants innocents que ja havien nascut… 

  1. Coincidixo plenament amb el que dius. L’avortament ha de ser possible, és evident que no és cap obligació. He conegut alguna dona que ho ha hagut de fer i el que et diuen és que no és gens agradable i sí força traumàtic. Filant molt prim, només canviaria un concepte del teu escrit, enlloc de dir “no han de venir al món si no és per amor” jo més aviat diria que no han de venir al món si no són desitjats. Una abraçada!

  2. Evidentment estic d’acord amb tu.
    La religió banalitza el tema fent semblar que els “avortistes ” (quin terme tan lleig i malintencionat!!) van pel món obligant la gent a avortar. Qui decideix avortar ho fa en condicions molt dures i s’ha de fer molt difícil prendre la decisió.

  3. No puc estar-me de felicitar-te per la teva
    aportació a una causa que -de tan lògica i “normal” com és- sembla
    mentida que encara s’hagi d’estar defensant i donant mil explicacions. Com molt
    bé dius tu, com es pot entendre “criminalitzar” una interrupció d’embaràs
    d’un fetus, que, al meu entendre, no és encara una persona formada, no és una
    criatura de 3 anys (o 3 mesos, tant se val) que ja el coneixes, que l’estimes,
    que té un rostre i una mirada…  i quedar-se tan ample davant les morts
    innocents de milers de nens -llegiu-hi palestins, afganesos, iraquians… o
    d’Amèrica Llatina, l’Índia, etc.- que moren assassinats per atacs bèlics,
    malaltíes o senzillament de gana. I aquests, aquests sí que tenien un rostre, i
    una mirada, i una família que els estimava… Quina lògica té, per una banda,
    defensar tant la vida d’un no-nascut no desitjat  -per exemple fruit d’una
    violació (se’m posa pell de gallina quan recordo tots els nens nascuts dels
    violadors serbis o les pobres noies alemanyes que, violades pels russos, no van
    tenir més remei que passar l’embaràs i carregar tota la vida amb un fill de
    l’invasor) mentre d’altra banda mensyprear sense cap escrúpol les vides dels
    que han sigut nens desitjats, coneguts i estimats.
    Tot això són exemples extrems, però crec que la llibertat d’escollir ha d’anar
    molt més enllà: sense haver de donar explicacions. Som prou adultes, prou
    madures, prou responsables; no necessitem lleis “paternalistes”. Quan
    una dona decideix avortar, té motius de molt pes, perquè si no els tingués, no
    voldria pas fer-ho. I, estic segura, que no deu ser gens fàcil prendre la
    decisió i que quan una dona la pren és per la desesperació de no trobar cap
    altra sortida. Ningú pot erigir-se en jutge. Ningú li pot imposar “la seva
    moral”, perquè si una dona decideix avortar és perquè la SEVA MORAL PRÒPIA LI HO PERMET i davant dels seus propis ulls -que és el que realment importa- està
    justificat i aquesta és la seva decisió. La de ningú més.
    L’obstinació de defensar “els drets dels no nascuts” només s’explica
    des de l’òptica d’una mentalitat conservadora, reaccionària, típicament
    dictatorial de qui es creu posseïdor de la veritat absoluta i universal i amb
    dret a decidir el que han de fer les dones i el que no poden fer… i semblava
    que molta part de tot això ja estava superat. Malauradament les religions,
    totes, el que pretenen és ofegar la llibertat individual, mantenir el ramat
    agrupat; i el seu objectiu primordial és evitar que hi hagi cap xai
    “descarriat” és a dir, lluiten i lluitaran sempre per evitar el lliure
    pensament, la llibertat de cadascú a pensar i adecidir per si mateix, sense
    deixar-se influir, perquè si tots, individualment, cerquéssim la “nostra
    veritat” sense influències socials ni religioses, seriem indomables… i
    “molt perillosos”. Haurien de tancar la paradeta; no tindrien cap
    client.

    Perdona’m si m’he allargat massa, de fet ja
    estic d’acord amb tot el que tu deies del tema, però no podia deixar de donar-hi la meva opinió…

Respon a Rita Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.