A la brasa i al caliu

…perquè malgrat que ja no hi ets, Héctor Roberto Chavero, pervius artísticament -i crec que això durarà- com Atahualpa Yupanqui. El teu, no en tinc cap dubte, és un dels millors referents que ens ha llegat la música popular. Ja et posseïa fa anys en un disc antològic, però ara -gràcies, novament, al sistema bibliotecari- he tingut un accés realment fascinant a L’Integrale en cinc CD que el 1992 -el mateix any de la teva mort- va editar el prestigiós segell Le Chant du Monde.  

Ets andí, argentí i universal. Ens vas fer sentir plenament el potencial de la Pachamama -la deessa de la mare terra dels indis- quan la lluita pel medi ambient encara no sabíem ben bé el que era. Només cal escoltar les teves lletres, que ens connecten profundament amb la natura, des de la bellesa de les teves composicions, l’emoció de la teva veu i la cadència de la teva guitarra.

Los ejes de mi carreta, que ara podeu tornar a escoltar, és un dels temes més coneguts d’Atahualpa Yupanqui, un dels artistes veritablement emblemàtics del segle XX. Ara el col·locaríem a l’apartat de world-music -músiques del món- i ens quedaríem tan amples i cocacolonitzats. I tanmateix -tant de bo no m’equivoqui-, crec que aquest àmbit anirà adquirint, progressivament, una major importància. Artistes com Atahualpa li han donat tot el sentit, perquè la diversitat cultural en té i molt, sobretot si volem un segle XXI veritablement digne de ser viscut.

Yupanqui és molt viu, i crec que ho continuarà sent per molts anys. El senyor Héctor Roberto Chavero Haran, fill de crioll argentí d’origen quítxua i de mare basca, no, malauradament. Va morir el 1992 d’una aturada cardíaca, després d’una actuació, a una cambra d’hotel de la ciutat de Nimes, a la Provença. I és que l’artista Atahualpa havia viscut força anys a París i era un habitual, doncs, de la França que tant ens ha influït històricament.

La seva obra, com us deia, constitueix un gran cant a la terra i al paisatge, simbolitzats per la divinitat índia de la Pachamama; aborda també molt sovint la idea del camí com a metàfora i símbol de l’aventura de viure; reflecteix una especial sensibilitat contra la injustícia i una reivindicació permanent de la llibertat, i recupera, en fi, la tradició i la memòria.

                           
                           “Caminito del indio,
                           sendero coya sembrao de piedras.
                           Caminito del indio,
                           que junta el valle con las estrellas.

                           Caminito que anduvo
                           de sur a norte mi raza vieja.
                           Antes que en la montaña
                           la Pachamama se ensombreciera.

                           Cantando en el cerro,
                           llorando en el río,
                           se agranda en la noche
                           la pena del indio.”
                          

Aquestes són les estrofes inicials de la primera cançó important d’Atahualpa Yupanqui, Camino del indio, composada als dinou anys. Podreu ampliar la informació sobre l’argentí si consulteu el volum dedicat a l’Amèrica Llatina de l’obra …Y la palabra se hizo música, el gran treball de referència sobre els cantautors escrit per Fernando González Lucini.

A http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/69790 ja us en vaig parlar oportunament. Don Ata, com veieu que també li deien, connectava de manera genial la tradició folklòrica d’origen incaic -d’aquí prové el seu nom artístic- amb el sentit crític i reflexiu que és propi de les lletres de la cançó d’autor. 

Chavero, durant els anys 40, va prendre la decisió d’afiliar-se al Partit Comunista argentí, que abandonaria al cap d’un temps. El règim peronista, que aleshores dominava el país, va perjudicar-lo artísticament i maltractar-lo personalment. “En tiempos de Perón -comentava Atahualpa- estuve varios años sin poder trabajar en la Argentina… Me acusaban de todo, hasta del crimen de la semana que viene. Desde esa olvidable época tengo el índice de la mano derecha quebrado. Una vez más pusieron sobre mi mano una máquina de escribir y luego se sentaban arriba, otros saltaban. Buscaban deshacerme la mano, pero no se percataron de un detalle: me dañaron la mano derecha, y yo, para tocar la guitarra, como soy zurdo, utilizo la izquierda. Todavía hoy, a varios años de ese hecho, hay tonos como el Si menor que me cuesta hacerlos. Los puedo ejecutar porque uso el oficio, la maña; pero realmente me cuestan”. 

I és que, a voltes, la vida és dura. Val molt la pena, per tant, d’endolcir-la tant com es pugui escoltant, per exemple, una milonga -el cant lent i greu de la Pampa-, una chacarera o una zamba -danses de ritme viu i alegre-, la intimista vidala, la reivindicativa baguala… En definitiva, els sons de vida i esperança que ens arriben d’una veu i una guitarra tan amarades d’humanitat com les de Yupanqui. 

A qui, precisament, la Fundació que du el seu nom i que impulsa un fill del gran artista ha homenatjat a partir de la commemoració, aquest 2008 que s’acaba, del Año Yupanquiano. Nascut el 1908, Héctor Roberto Chavero  
no ha pogut esdevenir centenari, però el seu compadrito Atahualpa arriba al seu primer segle, ja us ho dic, més fresc que mai…