ÀNGELS SANS, més ben inserida al Museu del Tapís Contemporani
Això no li impediria aportar al tapís contemporani i a l’art tèxtil una obra de gran qualitat, també reflex de la seva vivència personal. Des d’una formació àmplia: cursos de ceràmica i de tapís, estudis d’escenografia a l’Institut del Teatre, ampliació innovadora de l’aprenentatge de l’ofici als Estats Units i al Canadà (1974) i estada professional a la Unió dels Emirats Àrabs (1980).
Fins al 1982 havia treballat durant una dècada a l’estudi del major exponent de l’art tèxtil català -també reconegut pintor-, el santcugatenc
Josep Grau-Garriga, mort el 2011. El contacte amb el mestre esdevindria fecund i facilità que la seva col·laboradora s’iniciés en la producció pròpia, exhibida per una vintena d’exposicions col·lectives, des de la Fundació Joan Miró al Palau de la Virreina; des de França i Bèlgica; des de ciutats com Terrassa, Sabadell, Girona o Granollers; des d’alguns punts de la resta de l’Estat que encara compartim -i que a l’Àngels li hagués agradat que no, perquè la qüestió de la independència la tenia molt clara…Realitzà també exposicions individuals a Barcelona (1977 i 1983), Granollers (1981), Terrassa (1982) i Lleida (1984). És lògic que la seva sensibilitat l’aproximés a la poesia, i així, l’enyorada poeta
Maria-Mercè Marçal escrivia el 1983, al catàleg de la mostra Objectes tèxtils, presentada a la barcelonina i ja desapareguda galeria d’art Tartessos:“Àngels Sans, en compliment d’un fat que ella mateixa ha ordit, dóna cita al seu taller (…) a les set aranyes misterioses que, al clar de nit o a trenc d’alba, filen la pluja i desteixeixen el seny i, al bell mig del dia, escabellen la seda dels records i trenen fils d’or invisible de la trama foscant i opaca de l’oblit”.
I Jordi Pàmias, un dels nostres majors poetes contemporanis, teixia mots de presentació com els que ara llegireu per a una altre exposició del mateix títol que l’anterior, realitzada el 1984 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, un dels eixos culturals de les terres de Ponent:
“Àngels Sans ens guia, pel laberint de l’art, no amb un senzill cabdell de fil, sinó amb la trama que han anat bastint (…) unes delicades mans de dona, avesades al tracte amb una matèria fràgil i tenaç: teixits que són com les veles, suspeses, d’un vaixell amagat, roba que oblida tota funció utilitària, per a voleiar, com una bandera, tan aviat com bufa el vent dels somnis…”
La seva producció comprenia tant tapissos com un seguit d’objectes realitzats sobretot amb materials tèxtils, entre els quals excel·lien els enquibits en petites capses. Unes obres que reflectien un caràcter intimista que molt sovint era -en paraules de la prestigiosa crític d’art Pilar Parcerisas– “el reflex de la seva angoixa personal afrontada amb total serenitat”. Títols de peces com Ets transparent, Dama solitud, Bressol per a Zoè, Niu de silenci, Capsa presagi, Capsa tendresa, Caixa de Favàritx, Les llunes de plata i molts altres ens acosten, suggestivament, la seva ferma delicadesa.
Una última gran peça, realitzada ja amb dificultats, va ser el laberint que muntà el 1984 a la Fundació Miró, i que un any més tard es projectaria a l’exterior dins la mostra internacional Europàlia. La seva darrera activitat destacada va ser la participació en l’exposició itinerant Recerca tèxtil. 27 experiències de petit format, organitzada pel Departament de Cultura.
Ultrapassat ja el quart de segle de la seva mort, la trajectòria d’Àngels Sans és en procés de recuperació des del Museu del Tapís Contemporani ubicat a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès i integrat al Museu de Sant Cugat [www.museu.santcugat.cat]. He d’agrair al conservador d’aquest equipament, Andreu Dengra, la seva receptivitat envers l’obra de l’Àngels, i valorar com s’escau la seva intenció de consolidar la Casa Aymat com a nucli vertebrador del tapís i de l’art tèxtil català, tal com li correspon per tradició i per dedicació.
Però de tota aquesta història -la de la Casa Aymat, la del Museu i la de la moderna tapisseria catalana- més val que en parlem un altre dia, perquè -tot i el que trobareu a la web del Museu- encara hi ha més aspectes per explicar. Aquest post és dedicat, essencialment, a l’obra d’una creadora barcelonina desapareguda físicament, però que no ho ha de ser artísticament. I m’he cregut en el deure de contribuir-hi, sobretot aportant eines documentals. La seva ordenació obrirà, segur, nous camins…
Àngels, recordes bé el període dels primers anys 80 -ni massa curt ni prou llarg- en què tu i jo vam ser alguna cosa més que bons amics. Però no vull estendre’m en això: deixem-ho per a la nostra intimitat… Només et diré que no saps com em complau poder contribuir a la recuperació de la teva obra i de la teva memòria artística i humana.
Un petó.