Aneu a veure els GUARANS, no sigueu BURROS!
A la masia Fuives, al municipi berguedà d’Olvan, us esperen uns cent-cinquanta guarans catalans dins la major reserva que tenim dedicada a la preservació de l’espècie (i la imatge adjunta no l’he anat a caçar pel Google). Aneu-los a veure i contribuireu a què la coneguda raça autòctona -sí, la que inspira tantes enganxines, clauers, didals…- continuï produint exemplars de carn i ossos.
La meva filla petita -i futura veterinària de la família- va quedar molt complaguda de la visita que vam fer el divendres de Passió a Fuives. De fet, la satisfacció va ser general. Si en el post anterior us parlava del carinyo i la il·lusió amb què un vell llop de mar ens transmet els continguts del seu entranyable Museu de Curiositats Marineres, la passió del senyor Joan Gassó pels seus guarans -o ases, rucs, burros, eguassers, someres quan són femelles…- no és menys certa i intensa.
Podeu informar-vos-en mitjançant www.fuives.com, però ja us dic des d’ara que el conjunt de la visita guiada a la masia berguedana s’ho val. Pels llustrosos burrets -i les vaques de carn que també els acompanyen, però aquesta no crec que sigui una raça en perill d’extinció-, pel petit ecomuseu, per l’aula interactiva, pel passi de vídeo, per l’àrea de pícnic…, una mica per tot. I hi havia un grup de persones força nombrós, divendres passat… encara que no calgui ser necessàriament un nen o nena ni tenir infants, tot i que en vam trobar diversos.
I és que la qüestió, a més de poc o molt simbòlica, no és gens banal. Potser aquestes bèsties ja no serveixen gairebé per a res, però són simpàtiques, dolces -llegiu el tan poètic Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez-, gens tibades, exemples de vitalitat i també, en el nostre cas, exponents d’una certa identitat.
De tota manera, no vull portar aquesta qüestió a l’extrem, en el sentit que no associo necessàriament el guarà a una expressió habitual de la catalanitat des del punt de vista col·lectiu. Jordi Pujol, a través del seu valuós Centre d’Estudis -hi ha aspectes del pujolisme que, personalment, m’han interessat sempre-, ja ens advertia contra aquesta rucada.
En tot cas, a mi, la connotació pejorativa que té el terme burro, no m’agrada que s’apliqui globalment al meu poble, la meva nació. I si els veïns es vanten -no tots, necessàriament- del seu toro, amb totes les connotacions negatives que això té -i no ho dic pas pel noble animal-, allà ells!
En canvi, tasques sostingudes com la de Joan Gassó em semblen molt més interessants que no aquests divertiments patriòtico-folklòrics. Si es mereix, o no, la Creu de Sant Jordi, no sóc precisament jo -que l’any 1989 vaig publicar un primer llibre sobre el tema- qui ha de dir-ho. Però sí que crec que aquest emprenedor rural, amb la seva gran humanitat, hauria de tenir alguna mena de reconeixement col·lectiu, si és que encara no el té. Més enllà del de la nombrosa gent que es veu que visita, embadalida, el seu nucli zoològic de Fuives, que ell mateix defineix com "la major reserva de rucs catalans de tot el món".
No és gens difícil que ho sigui, de la mateixa manera que els espanyols són -o haurien de ser- campions en la preservació de la varietat pardina del linx. És clar, si arreu del món mundial sembla que n’hi ha exemplars, bàsicament, a Grècia i a determinades zones de la Península Ibèrica…