Amb JAUME I ens portaríem, exactament, 747 anys…
Dissabte, dia 2 de febrer -i de la Candelera-, va fer exactament 800 anys del naixement de Jaume I. També en va fer 53 del meu. No tenia previst de fer-vos partícips, necessàriament, de l’aniversari -no ho vaig fer l’any passat-, però la feliç coincidència, ho confesso, m’omple d’orgull. I és que les gestes del Conqueridor -ja ho veieu, Aquari com jo- marquen l’acta fundacional de la Nació Catalana… ni que després el mateix monarca fos més aviat culpable de començar a partir-la a trossos.
Llegia jo tranquil·lament l’Avui en la placidesa de la tarda de dissabte i, en arribar a la secció de "Cultura i espectacles", vaig veure que obria amb la crònica Dia zero de l’Any Jaume I. La cronista, la periodista i escriptora Ada Castells, iniciava el text així: "Aquesta matinada ha fet 800 anys del naixement de Jaume I"…
La veritat és que fins ara no sabia quina era la data de naixença del rei en Jaume en un ja tan llunyà 1208. "Òndia!", vaig pensar. "Però si ens portaríem, exactament, 747 anys…" Una coincidència ben feliç, i això que un no és monàrquic, pèrò sí que té molt en compte el paper realment important de la institució reial a l’Edat Mitjana i, no cal dir, el lloc de primer nivell que Jaume I ocupa en la nostra història.
Deixant de banda la gràcia que em fa haver nascut també un 2 de febrer -diada habitualment freda, amb permís el canvi climàtic-, no és que jo tingui grans coses noves a dir sobre Jaume I. No sóc historiador ni medievalista, per començar, i la catosfera ja ha anat plena aquests dies de la commemoració de l’emblemàtic monarca i de citacions de la seva famosa Crònica o Llibre dels Feits, volum que corre per casa des de l’any 1982.
Només deixaré apuntades, doncs, unes petites notes:
- Deploro que no hi hagi, per ara, massa actes concretats en el marc de l’Any, tot i que celebro les noves edicions del Llibre dels Feits -una de les quatre grans cròniques medievals catalanes- i els diversos volums apareguts sobre la figura del rei a càrrec dels estudiosos.
- Trobo paradoxal, per no dir patètic, que les autoritats valencianes celebrin, a so de bombo i platerets, el 800 aniversari del fundador de l’antic Regne i n’ignorin l’origen català -tot i la seva naixença a Montpeller, ciutat en aquella època molt vinculada a la corona catalanoaragonesa. Sr. Camps, ¿que potser el rei en Jaume i el seu exèrcit eren uns extraterrestres que van conquerir València als moros tot baixant de l’espai?
- No tenia ni idea que el Conqueridor hagués intentat, per lliure, una croada a Terra Santa, la qual cosa, ni que l’empresa fos fallida, afegeix interès al seu vessant internacional, sembla que encara poc estudiat.
- Però tal com diu, també a l’Avui, el meu admirat Alfred Bosch en el seu "De tu a tu" de dissabte, "vas marcar els límits de la nostra personalitat d’hereu escampa". Sí, recordem-ho: Jaume I va deixar el regne dividit entre els fills, a més de renunciar a la Provença i de regalar Múrcia a Alfons X el Savi. Així, l’arquitecte dels futurs Països Catalans va ser, també, el primer dels seus disgregadors… i així ens ha anat.
Sigui com sigui, el regal dels 747 anys que em portaria amb el rei en Jaume no va ser l’únic de l’aniversari -a banda els de caire familiar, sempre benvinguts, i algunes trucades i SMS. La nit del mateix dissabte, al musical bar Heliogàbal de Gràcia [www.heliogabal.com], vaig poder saludar -per fi!- personalment el cantautor del Segrià Xavier Baró [www.myspace.com/xavierbaro], un dels artistes més interessants de l’escena independent catalana. Si ho recordeu, li havia dedicat un elogiós post el dia 13 de febrer de l’any passat, a través del qual confio que unes quantes i uns quants hagueu conegut, i assaborit, les seves dolces Flors de joglaria (2006) o les singulars Cançons del temps de destrals (2004), per exemple.
"No és només que siguis bo, Xavier: és que ets diferent", vaig dir-li, en la breu conversa mantinguda tot just finalitzada l’actuació. Jo acabava d’apurar una copa de licor d’herbes -molt adient per a escoltar la música del d’Almacelles-, ja que del meu Tía María no me’n podien servir. Baró és encara un cantant minoritari però, sobretot, ha anat esdevenint un artista de culte. Aquest dia 2, en un ambient íntim i càlid, ens ho demostrà, de nou, clarament.
Com tampoc ho soc de les proclames reials successives de la Corona d’Espanya.
Però la percepció que Jaume I va disgregar és ficticia i només ho és per defecte d’una la visió catalanista actual.
Jaume I era occità de Montpeller presa en poder pels aragonesos quan acabaren derrotant els catars per ordre papal.
Jaume I era un home amb dos dits de front que tocava de peus a terra i no on brama enllà on brama la tonyinya.
Jaume I no només va voler expandir els aragonesos o la Corona d’Aragó si més no per recuperar els territoris sota govenació mussulmana per guanyar-los pel cristians i deslliurar-se del perill belic mussumà de frontissa amb la participació internacional papal i de la creuada de la cristandat europea , si no que al fer-ho ens va dotar d’unes institucions i governacions pròpies que facilitaven la nostra pervivència i ens arrebataren partir dels reis castellans catòlics amb la creació de la corona espanyola -que acabarà disgregran i engolint l’Aragó en mans castellanes- i la posterior de familia real borbònica amb la seva degoració.
El Principat de Catalunya és un territori més i Lleida com uns dels antics feudes ibers dels Ilerdetans i com a terra ferme era una part important del Aragó d’aleshores.
El més important que va fer Jaume I va ser dotar d’institucions als nostres territoris, com la llei d’úsos i costums que són els Furs valencians i representen els costumari valencià.
La disgregació és comuna i com en dit vé donada per la Corono de Espanya i acaba amb l’abolició d’aquests e institucions i furs per la monarquia borbònica.
El voler imposar una part del territori l’actual Principat de Catalunya als tots els nostres territoris és la qüestió més dolenta que mai haja estat plantetjada i una font incalculable de majors divisions reals als altres territoris, encara que nominalment no ho semble.
La majòria d’indrets des del Puig, Valencia i la resta de poblacions ja existien abans de l’arribada de nous pobladors serraïns i el que va fer Jaume I és dotar-los de una governació pròpia cristiana.
Tota festa té la seva capvuitada. Si la candelera plora l’hivern és fora. Per ací va ploure un poc. Potser el teu aniversari marqui l’entrada d’una primavera incipient dins de l’hivern de calendari. Molts d’anys, al·lot!
Joan, celebro que facis aniversaris en bon estat i tan activament. El rei en Jaume, però, no sé si mereix tan elogis. Si el bon Sigmund Freud hagués nascut català, estic cert que hauria escrit una bona "psicopatologia del conquistador", perquè s’ho mereix. Valgui entretant la crònica d’en Pitarra. De reis i de nobles no ens en falten, però costa trobar-ne algun de digne. No cal dir que els Borbons són el paradigma del grotesc, però en Jaume té aspectes terriblement similars. No sé si alguna de les seves dones gastava Dodotis però en tot cas les dinasties reials són terriblement paral·leles. Jo celebro que Catalunya perdés la seva dinastia -potser en Pujol la va voler restaurar, no ho sé- i que esdevingués republicana i anarquista.
Per cert: què va passar a Múrcia?
I per retornar al teu tema: en Baró (malgratel cognonm noble) em sembla un exemple de la nostra cançó. Un lluitador. Com deia l’Ortega (que fos espanyol no vol dir que anés errat), aquí triomfa el qui insisteix.