A la brasa i al caliu

Esquerra Republicana de Catalunya torna a ser notícia, sobretot perquè al seu entorn hi ha gairebé tantes estratègies com caps de brot a l’hora d’intentar aplicar-les. Segueixo amb atenció aquest debat per la meva triple condició d’esquerrà, republicà i nacionalista. Un debat amb noms i cognoms -que ara analitzarem- i que confio que no derivi en excessives confrontacions, sinó en síntesis enriquidores. Pel bé de Catalunya, el seu progrés i el seu futur.

És difícil que a un partit com Esquerra hi hagi excessiva pau. Primer, per la seva naturalesa assembleària -potser molt democràtica, però també difícil de fer anar en el dia a dia. I després, perquè ERC, a més del progressisme i el republicanisme, té un objectiu estratègic que no és gens senzill: assolir la independència d’aquest país dins la Unió Europea.

Ara com ara, un cert conflicte -en forma de ball de noms– està servit. Analitzem una mica la identitat dels principals caps de brot.

1) Carod

És el dirigent que ha dut el partit a ser una formació de govern. Figura políticament rellevant ja des dels temps de l’Assemblea de Catalunya, el principal problema que té ara mateix és que el temps li juga en contra. Difícilment arribarà a ser president de la Generalitat, que és una de les coses que més desitjaria, i ja farà prou de conservar la presidència d’Esquerra.

2) Puigcercós

A aquest xicot no l’acabo de veure clar -disculpi la franquesa, honorable conseller-, però no se li pot negar coratge. És probable que es faci relativament aviat amb el lideratge del partit, però hauria de defugir tàctiques de curta volada -en sap alguna cosa d’això, Sr. Vendrell?- i definir una estratègia clara. Socialment, sembla que es passa una mica pel cantó liberal. Vejam, en el futur pròxim, què diu, què fa i, sobretot, com ho fa.

3) El Dr. Carretero

Milita a Esquerra, però en el fons és un carlí de nova fornada. Es tracta d’un home seriós, però encara no tinc clar si realment és un polític. Sembla que, més que d’un front d’esquerres, la seva prioritat és un front patriòtic, per al qual hauria de comptar, arribat el moment, amb els sectors més sobiranistes de Convergència, exclosa explícitament Unió. Aquest llamp del Pirineu pot ser una reserva de futur… si el tro no resulta massa destructiu. 

4) Uriel Bertran

Connais pas, de moment, o no gaire. Va realment per lliure, o és un satèl·lit d’en Puigcercós?

5) Portabella

A hores d’ara, no sé si solament és un dirigent municipal del partit o encapçalarà una nova tendència en el futur. Si som benpensants, creurem que la seva retirada de l’equip de govern de l’Ajuntament barceloní ha estat digna, en funció dels mals resultats. Però, si pensem una mica més malament, potser intuïrem que es tracta d’una retirada tàctica, per allò que cal donar un pas enrere per fer-ne després dos endavant…

I no puc dir allò de ja s’ho faran perquè fa un cert temps que els d’Esquerra són presents a moltes instàncies de poder del país. Personalment, em sento més proper al sobiranisme pragmàtic d’en Carod, ara que sembla que ha après una mica d’alguns i notoris errors recents. La seva estratègia gradualista té molt en compte, crec, la complexitat de la societat catalana i la dificultat d’això que Puigcercós en diu l’embat amb Espanya, i Joan Ridao -un dirigent molt preparat- el pla de desconnexió. Que no dic que no s’hagin de plantejar -si les coses continuen com van ara mateix, a mig termini serà inevitable-, però que no tindran èxit si no compten amb el suport d’una certa majoria social.

I sap greu, però jo no veig en aquest moment que hi hagi prou gent a Catalunya que estigui per la tasca. Esquerra, els darrers anys, ha aconseguit tenir un espai polític digne d’aquest nom, però és obvi que li costa avançar. La societat catalana és molt diversa, i hi ha massa sectors que es troben molt lluny de qualsevol plantejament sobiranista. Per això, jo sempre dic que, més que independentista, el que sóc és partidari del dret a l’autodeterminació, o de decidir, com es diu ara. I si hem de decidir només uns quants, malament rai: no serem mai independents. Però si la cosa agafés la marxa que sembla que va agafant a Escòcia, per exemple, procuraré estar al cas, perquè aleshores potser anirà de veres. Sigui com sigui, és ben clar que, en democràcia, el futur l’hem de guanyar entre tots i totes. 

D’aquesta situació n’és perfectament conscient, no cal dir, el cap més ben moblat que crec que hi ha a Esquerra, el conseller Huguet. Em sembla que la del Lenin de Manresa és una de les visions més estratègiques, i per la seva dilatada trajectòria -iniciada al PSAN fa molts anys- és ben clar que poques lliçons d’independentisme poden donar-li.

En fi, des de la meva simpatia pel partit, desitjo que se’n surtin tots plegats. Però han de deixar-se de calçotades i altres collonades que han malmès la imatge d’ERC i plantejar les qüestions molt seriosament. I si han de barallar-se, que ho facin amb contenció i mesura. El futur de Catalunya com a país sobirà dins Europa -i tant de bo que poguéssim estendre-ho al conjunt dels Països Catalans!- i el paper que ha de tenir en aquest futur una esquerra no dogmàtica són objectius prou importants. Companys i companyes, amics d’Esquerra: no ens defraudeu!