A la brasa i al caliu

Arribarà o no Ségolène Royal a presidenta de la República francesa? La resposta, d’aquí a unes quantes setmanes, però de moment ja podem fer servir, i en castellà, el clàssic llenguatge dels combats de boxa: “Fina estilista contra duro fajador” (Sarkozy).

Ai, Ségolène Royal! A molts, i potser també a moltes, francesos i no francesos, ens has robat el cor… Per la teva personalitat política, pel teu indubtable atractiu personal, per la teva independència de criteri, pel fet d’anar-te deslliurant de tots els entrebancs -i són tants!- que et posen pel camí, començant pels que ja vas vèncer amb contundència, els pesats elefants del teu propi partit. Aquells que -molt més masclistes que no pas d’esquerres- et deien: “I ara, qui tindrà cura dels nens?” (Laurent Fabius). O bé: “Vostè, quan ve als debats, sembla que ens llegeixi les seves receptes de cuina” (Dominique Strauss-Kahn).

Però, ara que ja ets candidata socialista oficial a la presidència de la República, se t’acumulen els problemes i per això comences a decaure a les enquestes. Ara, precisament, que Nicolas Sarkozy, el Sarko, també ja ha estat proclamat i ha posat la directa. Que si et fan declarar el teu patrimoni, el del teu company Hollande i el teu, que sou d’esquerres, sí, però prou instal·lats! Que si el teu portaveu, Arnaud Montebourg, es veu obligat a plegar per un mes -insòlita i sàvia decisió, Ségolène, la que has pres en aquest cas- per fer conyeta sobre l’Hollande a la tele. I l’última: t’indisposes amb el govern canadenc per atrevir-te a coincidir en públic amb allò que va dir, fa tants anys, el general De Gaulle: “Vive le Québec livre!”   

Ai, Ségolène! Ser poc diplomàtica, segons com, forma part del teu encant. Per això una altra candidata a presidenta -o precandidata-, la tibada de la Hillary Clinton, no es vol veure amb tu quan va saber que t’havies trobat amb un dirigent de Hezbollah. Ho resistiran, tot plegat, els electors socialistes i d’altres que puguis anar pescant? Podran prescindir que, sovint, et col·loques al marge del teu PSF, perquè ets la parella del secretari general, però no et sents gens carn d’aparell?

A mi, no cal que t’ho digui, m’agradaria que guanyessis. I no únicament perquè el Sarko -el “duro fajador” dels combats de boxa- és clarament de dretes i no el podem preferir a tu, “fina estilista”. M’agradaria que obtinguessis el cim del poder a l’Hexàgon per veure si ets capaç de contribuir a renovar no tan sols la política francesa, sinó l’europea i la global, que prou que ho necessiten.

Però, en cas que arribis, no et serà tan fàcil, Ségolène… Mira el Zapatero -i a tu mateixa et diuen “la Zapatera”– com s’ha de veure ara mateix, i és que només amb el tarannà no n’hi ha prou. Tu confies molt amb la democràcia participativa, però hauràs de demostrar-nos que tot plegat no és una estratègia mediàtica, sinó un afany de renovació real de moltes coses. De moment, ja t’has configurat, des de França, com una mena de nova Joana d’Arc.