A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

AHMADINEJAD, fent la puta i la ramoneta amb els ianquis

General

Mahmud Ahmadinejad, dissortadament, sembla que té ganes de posar-se de moda, i no té precisament aspecte de model. Juga, des de l’Iran, amb situacions i armes perilloses, però ho fa amb ambigüitat, habilitat i un cert sentit del càlcul. I el seu principal enemic, els Estats Units, no es troba en disposició raonable de donar-li moltes lliçons morals… ni de donar-nos-les a molts europeus. El líder iranià defensa uns interessos, però, qui no els defensa entre els estats més falcons del planeta?

La qüestió iraniana torna a estar que crema. I, com que una de les funcions dels blocs és ser, si s’escau, políticament incorrectes, em va bé -tot i lamentar-ho- i l’agafo al vol.

El president Ahmadinejd diu que ja ha posat en marxa 3.000 centrifugadores per a dur a terme l’enriquiment d’urani a escala industrial. Això tant pot servir per a finalitats civils com per a fabricar la bomba atòmica, i significa, en tot cas, un desafiament obert a les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU.

Si no fos per la pell i l’aspecte racial que té, Mahmud Ahmadinejad s’assemblaria més aviat a un cap de taller mecànic o a l’encarregat del bar de la cantonada, suposant que aquests encara continuïn sent d’aquí… o poc o molt ibèrics. Però aquesta, naturalment, no és la qüestió.

L’Ahmadino demostra una capacitat evident per saber jugar amb foc sense cremar-se -de moment, si més no. Sap que la qüestió de l’energia nuclear és ambigua per definició -i avui encara més, quan hi ha un cert retorn en el qüestionament occidental d’aquesta font energètica, sempre que sigui per a usos pacífics. D’altra banda, sap perfectament que l’Iran no és l’únic estat que té, o podria tenir, la bomba atòmica: us sonen d’alguna cosa Hiroshima i Nagasaki, posem per cas?

El Mahmud i el seu entorn de militars, aiatol·làs, polítics i buròcrates s’adonen clarament que el desastre iraquià -i també la deriva afganesa- és com una vacuna prou eficaç a l’hora que els EUA o potser el Regne Unit del -esperem- gairebé foragitat Blair es decideixin efectivament a atacar-los. Tenen un bon sentit del temps, doncs. I saben prou bé que, amb episodis com Guantánamo i altres abusos i atrocitats, els Estats Units governats per Bush -veurem què farien els demòcrates…- no estan en condicions de donar massa lliçons morals. I, políticament -i fins i tot militarment-, cada cop tenen més la cua de palla.

¿Significa tot plegat que jo justifico moltes situacions antidemocràtiques i clarament injustes de determinades regions del planeta? ¿O que em cauen mínimament bé personatges més aviat pèrfids, poc o molt dèspotes o, com a mínim, intrigants? No, el que us vull donar a entendre es pot expressar amb la típica frase -i mai tan ben dit: "O tots moros, o tots cristians". No sé si m’explico…

I és que si estem per la pau, el desarmament i un món just i més sostenible, tots hi som, poc o molt, convidats. Els d’una banda i els de l’altra, tot i que la superioritat moral d’Occident -i sobretot de la UE- en alguns temes em sembli, malgrat tot, poc qüestionable.   

Precisament, ahir dimecres, l’Avui [www.avui.cat] publicava una entrevista amb l’historiador i economista Georges Corm, exministre de Finances cristià del Líban el darrer assaig del qual es La cuestión religiosa en el siglo XXI, en versió castellana de Taurus. Deia el senyor Corm, en ser preguntat sobre la presumpta perillositat de l’Iran:

"No hi ha cap problema amb l’Iran. El problema el tenen els Estats Units (…). Tampoc se li pot retreure l’activitat atòmica. Israel té la bomba atòmica des del 1956 i 200 caps atòmics. Però el Pakistan i l’Índia també la tenen i no són cap problema. A més, aquests països no van firmar el Tractat de No Proliferació nuclear, mentre que l’Iran sí que l’ha firmat i ha permès inspeccions internacionals, cosa que els altres tres països no han fet.

"El problema de l’Iran ha sorgit quan als Estats Units li ha entrat la histèria amb aquest país igual com va passar amb l’Iraq amb les armes de destrucció massiva; que, d’altra banda, no s’han trobat enlloc. Però el que és evident és que, en el cas de l’Iran, si els EUA continuen pel mateix camí, pot esclatar la Tercera Guerra Mundial".  

Un punt de vista interessant, tot i que subjectiu com els altres; il·lustrat, en qualsevol cas. Jutgeu vosaltres mateixos, tot i que la darrera possibilitat que s’apunta seria literalment terrible.

I tanmateix, trobo que això de la Tercera Guerra Mundial constitueix un mite que es fa servir quan convé, tot i que ara fa temps que no el sentia. La qüestió mereixeria una anàlisi més detinguda, però, tal com van les coses a l’Orient pròxim i a algunes altres parts del planeta, ja hi ha alguna mena de tercera guerra però de baixa -i també mortífera- intensitat. Els recents atemptats terroristes de Casablanca i sobretot de l’Alger, i la mateixa realitat d’Al-Qaida i les seves diferents franquícies, també responen a aquesta lògica. Tot plegat pot durar, pel cap baix, bona part del segle XXI, si no va més enllà.

I és que resulta que, entre d’altres factors, el comerç d’armes -i no precisament escopetes de balins- també compta… i molt, massa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.