A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Ah, LA MÚSICA, l’únic amor que no em fa sofrir…

Sense categoria

L’interès per l’obra i la personalitat de Livaneli m’ha fet tornar a escoltar Salmaia, de Maria del Mar Bonet, que inclou quatre temes del gran cantant i compositor turc. Però a Salmaia, entre d’altres perles mediterrànies -primorosament cultivades-, hi ha La música, una cançó que és, a parer meu, una meravella, i encara més en aquesta interpretació. 

Aquests dies de finals d’abril m’amaren d’aigua, de sol i de sal, com si fos dalt d’un vaixell que em dugués a banda i banda de la Mediterrània. Fixeu-vos-hi, si no. Vaig començar a endinsar-me, com ja sabeu, en l’obra i la personalitat de Livaneli, primer a través de Hayata dair (2005) i després -gràcies per deixar-me’ls, Maria Dolors- mitjançant Istanbul konseri (1984) i Gunes topla benim için (1985), treball, aquest darrer, fruit de l’amistat i la col·laboració de Livaneli amb Mikis Theodorakis.

De Turquia a Grècia… i altra volta a Mallorca i a Catalunya. I és que Maria del Mar Bonet no sols va incloure quatre temes livanelians a Salmaia (1995), sinó que dos d’aquests temes –Merhaba i Leylim Ley, van aplegar-se també al recopilatori bonetià -en dos CD i un DVD- Collita pròpia (2003).

Salmaia és un gran disc, al nivell que la Maria del Mar ens té acostumats. Entre d’altres temes molt bells, s’hi inclou una cançó per mi meravellosa, tant pel que fa a la lletra com a la música, i encara més en aquesta interpretació. Em refereixo, precisament, a La música, tema original del cantautor napolità -el meu vaixell de la Mediterrània, ara, passa per Itàlia- Enzo Gragnaniello.

Per si no la coneixeu o no la recordeu, transcriure-us la lletra és com una incitació, un plaer, un deure -si de cas- dolç:

"Si en arribar la lluna/ la guitarra vol sonar,/ sola, amb la llum de la lluna,/ i sense far, ja puc cantar./ Ah, la música, ah…

Seria una meravella/ si la lluna es recordés/ d’aquella cançó meva/ que fa temps li vaig cantar.

Ah, la música,/ l’únic amor que no em fa sofrir./ Ah, la música/ neix i no troba l’hora de morir.

És una veu antiga/ ancorada als nostres ports,/ pots alenar el seu aroma/ a la pell de les cançons.

Viatgera de nits, camino/ de la mà d’aquests desigs,/ només per cantar la música/ que em calma si estic sofrint./ Ah, la música, ah…

Són versos que complauen especialment a qui, com jo -i espero que la majoria de vosaltres també-, ha trobat sempre en la música complicitat, refugi, camí, passió, plaer…, com ja heu anat veient si seguiu el bloc -tot i la volguda insistència en els aspectes relacionats amb la cançó d’autor.

I el viatge es clou, ara com ara, amb l’audició del darrer i extraordinari disc de la Bonet Amic, amat (2004). De la mà, en una part important, de Llull i Verdaguer, el vaixell torna a portar-me a la riba oriental del Mare Nostrum, concretament a Síria, gràcies a la valuosa col·laboració en l’àlbum del conjunt Cham Ensemble de Damasc.

Síria, un país que encara no he trepitjat -a diferència de Turquia- però que ja fa temps que em fascina. Per això, sé que algun dia podré dir, amb l’escriptor Antonio Gala -pesco les seves paraules en una revista de promoció turística del país del Cham que vaig agafar dissabte passat al Saló del Turisme-, coses com aquestes:

"Damasco me impuso, me pareció una maravilla. Los zocos de Damasco y de Alepo me conmovieron".

"Palmira es anterior a todo. Palmira es de una hermosura tan enorme que realmente uno piensa que Palmira es un regalo que se ha hecho a la humanidad". 

En fi, ja ho veieu: jo solcava, radiant i encisat, la mar Mediterrània i, acaronat per la bellesa de la música, he embarrancat feliçment… en un gran oasi del desert.

  

  1. Per si encara vols endinsar-te més en la música turca, et recomano escoltar els autors Ahmet Özhan i Ahmet Kaya. Ambdòs et portaran a fer passejades per medresses, carrers sinuosos, … en fí, rememoraràs el blau turquesa

  2. El teu vaixell mediterrani ens suggereix un viatge  pels sentits i les arrels nostrades de la mà de na Maria del Mar. Al rostre el gust de sal, pertot l’olor de vida de la mar i l’encàrrec de tornar a sentir les cançons amb l’oïda esmolada….

Respon a Maria Dolors Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.