A la brasa i al caliu

Vaig descobrir l’Adriana fa pocs anys de la mà de Maré (2008), un àlbum ple de delicatessen. A banda d’aquest treball, admeto que no he aprofondit prou en la seva trajectòria, però actuacions com la de Sant Cugat del Vallès -basada, sobretot, en la presentació del seu darrer disc, O Micróbio do Samba (2011)- animen a fer-ho i a compartir-ho.          

Tot plegat també la fa una bona ambaixadora d’un país que, com us havia explicat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107363], a mi em fascina des que vam ser-hi amb la meva dona ja fa 22 anys…
 
L’Adriana, a més de cantar com els àngels, sap embolcallar l’escenari d’una sensualitat que se’ns transmet més aviat per la ment que no pas per la pell. La imatge inicialment aspre es va transformant, a mesura que passen els minuts, en una atmosfera càlida que sap guanyar-se el públic, com al final del concert vallesà va quedar claríssim.

Hi ajuden un seguit de recursos escènics, hàbilment desplegats. Per començar, l’estudiada gestualitat de l’artista de Porto Alegre, segons com fins i tot una mica pallassa. O l’efectista taula posada damunt l’escenari que li permet anar fent un ús alternatiu d’uns quants ginys, entre electrònics i musicals.

O la pluja brillant de pètals que li tiren al damunt [http://www.adrianacalcanhotto.com/index.php] i que ella també escampa, al seu torn, sobre el cap d’algun dels seus músics. O uns fulls de paper a manera de partitures que l’artista dispersa per terra amb l’ajut d’un assecador de cabell. O un barret que, amb la personalitat que demostra tenir la Calcanhotto, dóna molt de joc…    
            

La ciutadana  Adriana da Cunha Calcanhotto és una creativa amb molts interessos, entre els quals hi ha la literatura, les arts visuals o el cinema. Li atrau, per exemple, la figura del nostre Joan Brossa, el qual, precisament, havia estat en estret contacte amb un altre poeta i també diplomàtic brasiler que havia viscut a Catalunya, Joao Cabral de Melo…   

Divendres va ser a Sant Cugat del Vallès, i la nit anterior, al Palau de la Música… Confio que l’Adriana vingui molts més cops a visitar-nos per a incorporar encara més gent en directe a la qualitat de la seva veu, la versatilitat de la seva música i el potencial del seu art. Creativitat d’arrels brasileres però projectada -com la de tants altres artistes del gran país- al món. 

I sense cantar an anglès ni en ianqui, la qual cosa, en la nostra època, té molt de mèrit. Indica, si més no, que ens trobem davant d’una música i d’una cultura tan genuïnes com creatives i ambicioses…